Podria ser la banda sonora d'aquest blog?

"Les pèrdues poden ser guanys..."

Le Premier Cri

Aquest és un dels vídeos dels que arrel dels articles anteriors hem hagut de fer una profunda reflexió.

Segons una llegenda talmúdica
quan un infant neix,

encara posseeix
els coneixements
de les seves vides passades. 

Es llavors que apareix un àngel,
que li imposa guardar
aquesta saviesa secreta.
L'àngel posa el dit
a sobre els llavis de l'infant
i, és en aquest precís moment,
que el nadó ho oblida tot
per entrar a la vida.
Del gest de l'àngel
ens en queda una senyal:
el petit buit
assenyala una rasa
entre el nostre llavi superior
i la punta del nas ...
Només llavors,
pot fer el seu primer plor.

moments irrepetibles, que passen...

Natàlia quina carta més bonica, feta amb els sentiments a flor de pell. Ens parles del final de dues etapes, que per una banda poden fer mal, però que per altre, són inevitables per tal de poder seguir el procés personal de creixença. El final de l'alletament matern i el final dels embarassos, si no m'equivoco.

Pel que fa al final dels embarassos, encara estic dubtosa de si al finalitzar la carrera seguiré engrescada a tenir-ne un tercer, de fill, però pel que fa al final de l'alletament sí que us puc contar coses.

Quan et planteges que ja és hora de començar a deixar de donar pit, el primer que et ve al cap són patiments: ho estaré fent bé, segur que ell no en necessitarà més, i jo, com ompliré el buit d'aquestes estones inigualables a res, i què en faré d'aquest amor tranformat en aliment i carícies a pocs centímetres de distància, i tantes vegades, i tantes hores, i tants dies, i tants mesos!!

I després resulta que és ell mateix o ella, el nostre infant, el que ens ensenya i ens demostra que ja en té prou, que per ell també s'ha acabat aquesta etapa i que vol crèixer i que, inevitablement, nosaltres també hem de crèixer amb ell. Que ja li hem donat tant, que ja li hem donat tot....

Recordo que també, cap als deu o onze mesos de donar el pit el plaer va anar disminuïnt per part de tots dos, ell mamava lo just, més per estar acurrucat que per alimentar-se i jo desitjava donar un pas més en el vincle que teníem. Tot això va fer que el procés de “destete” fos fluït, pactat metàforicament parlant, i tot va anar sol, cap dels dos vem patir l'angoixa de la separació, jo perquè finalment vaig entendre que era el millor per tots dos, que ja li havia donat tot lo bo que tenia, i ell perquè necessitava tenir més temps per explorar el món i seguir el procés d'independització, que va començar quan vam tallar el cordó umbilical i que acabarà quan … no ho sé.

Així doncs va ser un pas endavant necessari, sense adornar-nos, vam obrir una altre etapa, totes les preguntes que em neguitejaven es van respondre, sabeu amb què? … amb NATURALITAT.

Us deixo un enllaç amb l'associació d'alletament matern de les balears http://www.abamlactancia.org/ a on podeu trobar respostes a les vostres preguntes i dubtes. Per qui no sigui de balears de segur que en la vostra comunitat també trobareu una organització semblant.

Montse Carné.

Aquesta és una carteta que vaig enviar al diari Menorca arràn d´arribar a la fi el període de cria d´en Francesc. És del 2008 però la guardo com un tresor perque forma part important dels retals de la meva vida.

Esper que vos agradi perque parla de sentiments en estat pur i que un dia ses futures mares vos hi pogueu veure un poc identificades, i a les que ja ho heu passat que també trobeu el vostre trosset en aquest mirall.

PASSAR PÀGINA

Per Natàlia Vinent Mascaró

Carta publicada al Diari Menorca a principis de Març del 2008

No sé si vos ha passat mai que de vegades vos trobeu amb una situació que vos agrada molt i no voleu que s´acabi però que ho ha de fer, senzillament perquè les coses són així.

Ens sol passar molt a les persones que ens agrada , per exemple llegir, quan ens trobem amb una novel.la que ens ha captivat tant que, al mateix temps que volem descobrir-ne el final, ens entristeix veure que aquell fabulós món arribarà a la fi en el moment en que passis pàgina.

Doncs bé, jo me trob en un moment del llibre de la meva vida en el que veig que estic arribant al final d´un capítol que m´agrada molt i em causa una sèrie de sensacions contradictòries .

Resulta que tenc un fillet de set mesos prop de vuit, al que estic criant. És el meu tercer fill; la gran té quatre anys acabats de fer i la segona té dos anys i mig. Com vos podreu imaginar, no en vull tenir més i consider que amb vuit mesos de criar un infant ja n´hi ha ben prou. El fet és que aquesta decissió tant meditada i segura m´ha fet pensar molt durant aquests darrers dies fins al punt de dubtar si estic fent el que és correcte o no. I és que aquesta etapa de “mamà de bebés de mam” arriba a la seva fi.

M´he passat quatre meravellosos anys de la meva vida parint fills, criant-los i tornant a quedar feliçment embarassada... però aquesta història s´havia d´acabar i ha arribat el moment. No me puc passar tota la vida parint i criant fills! És necessari girar aquesta pàgina final per començar un capítol nou.

Vindran altres capítols, de més bons fins i tot, però aquest no tornarà mai més. Tancaré una porta per només obrir-la amb els meus records... i costa assimilar-ho.

Aquesta setmana seran els darrers dies que donaré el berenar al meu fill amb la llet que el meu propi cos ha fabricat per a ell.

És dur pensar que açò no ho tornaré a viure, tot i ser fruit d´una decissió personal, i és veritat que per llei de vida açò s´ha d´acabar, però no deixa de fer que me provoqui “morriña”, i és que es fillet torna gros i ha de menjar altres coses. Tant petit i ja comença amb sa seva  primera forma d´ independència, i el que és més seriós, com m´ ha afectat a jo!

M´imagin i així ha de ser, que aquesta sensació me tornarà a visitar moltes vegades durant la meva vida: quan els meus fills comencin educació Infantil, primària, l´institut, el primer amor, la primera decepció amorosa.... i quants més capítols de la vida dels meus fills passi, millor. Però no deixa de resultar curiós i en certa manera difícil reconèixer que les coses van canviant i que ens hem d´adaptar als canvis i acceptar-los si no volem sortir-ne perjudicats.

I en aquestes me trob! Per fi! Es meu cos podrà tornar a la seva normalitat, si és que se´n recorda de com era abans del meu primer embaràs. Les meves hormones tant de temps alterades es tornaran a calmar i tornaré patir aquelles manifestacions mensuals que no he enyorat gens. Que bé! Tornaré a ser una dona normal i corrent! I amb ales!

Però que polit és cada matí aixecar-me i veure aquella careta que me riu amb els bracets que es mouen convidant-me que l´agafi per donar-li menjar. Que meravellós és agafar-lo en braços i veure com la seva boqueta cerca guiada per l´olor. Ha estat fantàstic ser mamà de tres bebés i esper que continuarà, i per molts anys, essent fantàstica l´experiència de ser mare amb cada una de les noves etapes que vindran.

M´agrada fer aquest escrit, perquè com si d´un ritual es tractàs el podré guardar com a penyora per testimoniar uns sentiments fàcilment esborrables, i difícils d´explicar. Només esper que un dia quan un dels meus filles i fill es trobin al final d´un capítol de la seva vida, igual que jo estic ara, puguin llegir aquest escrit i entendre i valorar aquesta carteta. Però açò ja serà una altra història, o no.....

UN BEBÈ NO POT EXISTIR SOL SINÓ QUE ÉS ESSENCIALMENT PART D'UNA RELACIÓ

L’encantador diàleg de magarrufes i somriures que mantenen els bebès de tres o quatre mesos amb els seus pares és a la vegada el començament de quelcom nou i un succés que ja té la seva pròpia història.

En el moment del naixement, el complex programa sensorial i motor del recent nascut i les poderoses fantasies dels progenitors s’uneixen i cerquen un nou equilibri. Tant l’adult com el bebè aporten importants recursos a aquesta nova adaptació.

Els pares cerquen la individualitat del bebè i tracten d’acceptar-la encara que no coincideixi amb els seus somnis.

El bebè està equipat amb respostes per als estímuls provinents de l’exterior tant positius ( apropiats per al bebè ) com negatius ( inapropiats o excessius ). Aquestes respostes van modelant a la vegada les respostes de la persona que el cuida i així es va creant un sistema de retroalimentació mútua que és apropiat pel bebè.

D’aquesta manera, naturalesa i criança van quedant entrellaçats.

ESTUDIS SOBRE LA INTERACCIÓ PRIMERENCA ENTRE BEBÈ I PROGENITOR/A

La interacció que es dóna entre un nounat i el seus progenitors ha estat subjecte d’observació i estudi des de fa uns 70  anys.  

Inicialment van ser els estudis psicoanalítics els que van iniciar l’observació d’aquestes interaccions i ho van fer especialment des de la perspectiva de la dependència que presenta un bebè respecte del seu cuidador principal: la mare.

D’aquests estudis es va extreure ja la consideració del caràcter poderós que té el vincle entre mare i fill i de la greu patologia que la privació de cura d’una mare vers el seu fill pot provocar en ell.

Posteriorment als estudis psicoanalítics, les observacions etològiques van continuar amb l’estudi de la interacció entre mare i fill però ja van començar a posar més èmfasi en el procés d’interacció pròpiament i no només en la dependència que el bebè presenta. És a dir, es comença a reconèixer i donar importància al paper actiu que el bebè també té en la nova relació que es crea.

A partir dels estudis etològics comencem a identificar la capacitat del nounat per adaptar-se a la nova relació i a reconèixer les competències que ell també té per ser un participant actiu en la relació.

S’entén com un procés d’influència mútua en què el cuidador influeix en el bebè i va modelant la seva conducta, però a la vegada el cuidador també es influenciat i modelat  per la conducta bebè.

Es comprèn aquesta interacció com un procés continu de causa - efecte entre els interactuants i entre diferents aspectes de la seva conducta.

ETAPES DE LA INTERACCIÓ PRIMERENCA SEGONS ELS ESTUDIS ETOLÒGICS

Els estudis etològics aporten que hi ha quatre etapes principals en aquest procés interactiu durant els primers 4 mesos . Aquestes són anomenades:

ETAPA DE CONTROL  HOMEOSTÀTIC:

Immediatament després del naixement el nadó ha d’aconseguir un cert control d’ell mateix. La primera tasca del nadó és aconseguir un control sobre la seva capacitat d’excloure i de rebre estímuls, dels seus propis estats i sistemes fisiològics.  La mare, a la vegada es debat entre la pròpia sensació de separació, depressió i desorganització després de l’enorme esforç del part. Descobrir per tant, la incipient competència del nadó li deu produir tranquil·litat.

PROLONGAMENT DE L’ATENCIÓ :

A mesura que controlen els seus sistemes motor i autònom els nadons comencen a adaptar-se al “donar i rebre” rítmic d’una relació sincronitzada. Aquest procés té lloc durant el període comprès entre la primera i la vuitena setmana de vida.

Al final del segon mes, cada membre de la parella ( progenitor - bebè ) ja ha après els ingredients necessaris per a un procés interactiu mútuament gratificant i prolongat.

La mare comença a sincronitzar la seva pròpia conducta amb la del seu fill. Aprèn a respondre a qualsevol indici del bebè per lleu que sigui i a compassar la seva resposta. D’aquesta manera va guiant també la conducta del bebè.

POSTA A PROVA DELS LÍMITS:

Arriba el moment ja de posar a prova i a ampliar els límits. En el procés cada membre aprèn a conèixer-se a sí mateix i a conèixer les recompenses de la mútua relació. Se li permet al bebè a través dels jocs d’interacció explorar els seus controls interns i la seva capacitat d’ajustar-se a l’altra persona. A la vegada, la mare també està posant a prova la seva capacitat de ser una persona sustentadora i aprèn no només sobre les respostes del seu bebè sinó també sobre ella mateixa i les seves respostes, la seva impaciència, etc...

Aquest és el període que més tard les mares recorden com el  més alt del vincle, del sentiment d’amor vers el seu bebè.

Si la interacció no es torna gratificant durant el tercer o quart mes, si no té lloc aquesta posta a prova i aquest joc, l’adaptació entre progenitor i bebè pot córrer un seriós  perill. La sensació d’alegria en aquest joc és el millor signe d’una bona adaptació.

SORGIMENT DE L’AUTONOMIA:
Aquesta etapa té lloc al voltant dels quatre mesos o quatre mesos i mig de vida del bebè.

                               Fins a aquest moment, la mare ha estat aprenent a “controlar” al bebè i a provocar les seves respostes. Ha assajat diferents tècniques, probablement apreses en el seu propi passat i a través d’assajos i errors. Controlar les respostes del bebè dóna la sensació d’estar en estret contacte amb ell.

En aquesta quarta etapa de la interacció, amb l’aparició de l’autonomia,  la mare, de cop,  es torna incapaç de predir la conducta del bebè ja que aquest comença a ser capaç de dirigir la organització del joc amb tanta freqüència com ella.

Una mare que no pugui tolerar la independència passarà per alt o contrarestarà aquest salt en el desenvolupament del seu fill.

El bebè està fent un canvi maduratiu. La capacitat del seu cervell per emmagatzemar aprenentatges cognitius i afectius va creixent. Aquestes capacitats impulsen el bebè cap a un nivell d’ajust totalment nou, a la vegada més independent i adquisitiu, però també depenent de la ferma base subministrada pels seus pares. Encara que el progenitor pugui sentir-se rebutjat, també és possible que es senti més necessari  per a fomentar noves experiències i confirmar la competència del bebè reforçant-la amb el seu reconeixement i la seva complaença.

ASPECTES ESSENCIALS DE LA INTERACCIÓ PRIMERENCA

A mesura que es desenvolupa el diàleg prgenitor-bebè durant aquests primers quatre mesos, les diferències individuals entre una família i una altra es van fent cada vegada més evidents. Així i tot, és possible identificar vàries característiques presents en tota relació satisfactòria durant aquest període.

Sincronia, Simetria, Contingència, Arrossegament, Jocs i Autonomia

Aquestes sis característiques de la interacció progenitor-bebè fan possible el desenvolupament primerenc del vincle. Sense la sensació de predicibilitat que brinden les quatre primeres i la possibilitat de separació demostrada en el joc i l’autonomia, aquesta relació primerenca no pot desenvolupar-se.

A mesura que els bebès aconsegueixen un equilibri intern i després passen a experimentar expectatives i entusiasme dins una relació segura i predicible, comencen a descobrir les capacitats per l’emoció i la cognició de la qual estan dotats. Quan aprenen a instigar

i després a respondre als adults que els envolten, experimenten les gratificacions de la comunicació. Comencen a reconèixer emocions a dins d’ells mateixos, així com les d’altres. Al captar i respondre a l’adult, i ampliar les respostes d’aquest, els bebès aprenen com controlar l’ambient emocional. Per tant es tornen capaços de reforçar els dos tipus d’incentius que mencionem: des de dins i des de fora.

Els bebès comencen a interioritzar els controls necessaris per a experimentar emoció, però també aprenen què es requereix per a produir respostes emocionalment en els altres.

Cap a finals del quart mes els bebès poden “connectar” i “desconnectar” amb qui els envolta amb sorprenent eficàcia.

Article el·laborat a partir de la lectura de la Part III “Observacions de la Interacció Primerenca” del llibre La relación más temprana de T. Berry Brazelton i Bertrand G. Gramer. Ed. Paidós.  Edició 1993.

Adelina Moscardó.

2on Curs GEDI Menorca.

Març 2011.

Petjades

La classe d’avui ha estat excepcional, mai havia viscut unes vivències com les d’avui a dins quatre parets, que guarden molts relats amb una càrrega emocional intensa i sobretot guardada profundament al cor de totes les companyes.

Avui la dinàmica anterior a la classe la ha preparada n’Ana i és gràcies a ella que ha estat fabulosament genial. Podria emprar molts adjectius però hem basta amb un EXTRAORDINARI, hem sentit com totes ens anàvem desprenen de petits bocins de la nostra pell fins a buidar completament la nostra motxilla vital, tenint en compte les confiances que ens tenim i la seguretat que això ens ha aportat.

Personalment, he de dir que plorar, em sembla que hem plorat totes, però lo important d’avui és que ens ha servit per poder-nos conèixer i comprendre millor les unes a les altres.

Torn a dir que ens hem demostrat (m’incloc) que totes hem viscut moltíssimes situacions al llarg de la vida, algunes més polides i d’altres més desagradables, però totes les hem superades, hem tirat endavant i hem aconseguit ser fortes i evolucionar , madurar i créixer com a persones, i això és el que ens ha aportat sobretot també aquesta dinàmica, un procés en el qual com a grup ens hem conegut de veritat i hem evolucionat.

Escric aquestes paraules, i les escric aquí perquè em sembla el millor lloc per plasmar-les, no vull aclaparar l’atenció ni molt menys però necessitava en part tornar a dir-vos a totes, com ja ha dit l’Ana que sou genials!

“Avui hem fet una gran passa en aquest llarg camí...”

Pilar Salord Moll

Comprenent l'infant

Aquest article espera respondre a algunes de les pors dels pares davant allò que no entenen del seu nadó, pretén demostrar que l’infant acabat de néixer té amagades moltes habilitats i capacitats de les que molta gent no és conscient, vol deixar patent que si s’intenta entendre i comprendre el que un infant ens vol dir amb els seus gestos, paraules i accions, pare i infant aprenen i creixen junts.

Sabies que... és normal que tots els infants neixin amb un color blauet, una respiració irregular i amb alguna deformació al cap?

Els infants, després de néixer, presenten algunes o totes aquestes característiques. A vegades els experts tendeixen a prendre mesures dràstiques com donar-los cops al cul o submergir-los en aigua freda.

Com a conseqüència, els pares consideren que l’aspecte del nadó no és del tot normal i podrien pensar que el fet de tenir un color blauet és degut a una lesió cerebral, o que el fet de tenir una malformació en el cap és culpa de que la mare l’ha danyat durant el part.

Tot això no succeiria si els pares sabessin que el fet de tenir un color blauet o una mala respiració, inicials, és degut a que, fins el moment de néixer, l’infant depenia de l’oxigen de la seva mare i, un cop fora, el seu cos s’ha d’autoregular.

El moment del “plor”, ajuda a aquesta regulació i afavoreix al canvi del color i a la millora de la circulació.

Sabies que… els moviments de l’infant (reflexes) abans del part tenen una finalitats i unes conseqüències?

El fetus mostra, dins l’úter, una sèrie de moviments que serveixen per preparar el part, mantenir les contraccions de l’úter durant l’embaràs i faciliten el seu desplaçament per l’orifici vertical, durant el part.

Es podria dir que l’infant ajuda a la mare en tot el procés del seu naixement, des de la preparació del part fins que és fora.

Estudis consideren que aquests moviments responen a patrons heretats dels nostres avantpassats (simis i amfibis) i segons quins reflexes es donin dins l’úter, condicionaran i seran la base de la conducta motriu, posterior, de l’infant.

Sabies que… abans que l’infant aprengui a succionar el pit, escopirà i semblarà que tingui ganes de perbocar?

Durant els primers dies de naixement, l’infant s’ha de llevar el moc que hi ha en les vies respiratòries i, per això, abans de succionar, escopirà i tindrà arcades.

Al mateix temps, una mare primerenca no té llet fins després d’uns dies i s’ha d’encarregar d’estimular a l’infant per a la succió.

Per tant, podríem dir, que és un procés d’adaptació de mare- fill durant els primer dies del naixement.

Sabies que… el procés de succió és un procés d’adquisició de coneixements per l’infant?

La recerca d’aliments juntament amb la succió són dues de les activitats que són presents en l’infant just en el moment de néixer i serà el mateix infant qui les coordinarà (deglució- succió- respiració).

Durant l’alimentació, hi ha estones en què, entre unes succions i altres, es fan pauses. Aquestes pauses són no només un descans sinó també moments en què l’infant processa la informació que li arriba de l’exterior i estableix contacte amb la mare quan aquesta li fa senyals perquè torni a succionar.

L’alimentació és la primera activitat amb la que s’estableix un lligam entre mare i nadó.

Sabies que... l’infant acabat de néixer pot veure i sentir ja en la sala de parts?

El contacte visual de l’infant amb els pares després del seu naixement és un moment molt important pel procés de vinculació, és una manera de saber que l’infant està bé i el reconeixes com a propi.

Tanta és la seva importància que el bebè sembla no només estar programat per identificar els rostres humans i, sobretot, els femenins sinó que també els pot seguir amb la mirada a una distància de 25-30 cm de distància, sempre i quan sigui una imatge clara i es mogui lentament.

A partir de les tres setmanes de vida ja és capaç de reconèixer a la seva mare i respons als estímuls segons li agradi o no l’expressió d’un rostre; si li agrada es posarà content, però si és inexpressiu i no li agrada tendirà a girar la cara o, fins i tot, a plorar.

Dins de tot el procés visual l’infant fa una coordinació entre l’estat d’alerta, els moviments d’ulls i cap, no tenir en compte allò que el pot distreure i el fet visual en si.

Un nounat que mostri aquesta coordinació voldrà dir que té un sistema nerviós molt desenvolupat i sabrà aprofitar tots els estímuls visuals i auditius per aprendre.

Sabies que... amb un petit renou (veu, objecte) l’infant passa d’un estat tranquil a un estat d’alerta?

L’objectiu d’un infant quan sent una veu o un objecte que l’atreu serà el de cercar l’origen d’aquest so, sobretot si és la veu d’una persona, i, per aconseguir-ho, adoptarà una postura, una actitud, un caràcter, etc, que l’adult podrà percebre.

Els pares aprendran a reconèixer quin és el to de veu adequat amb el que s’han de dirigir a l’infant segons els seus objectius i sabran identificar quan no li agrada el que sent (aparta el cap, accelera la freqüència cardíaca, la pell es torna vermella...).

Durant aquest procés, arribarà un moment en que hi haurà total sincronització dels moviments de l’infant al ritme de la veu de l’adult i, al mateix temps, l’adult adaptarà el to i ritme de veu segons els moviments que cerqui en l’infant.

Sabies que... un nadó de set dies sap reconèixer el protector mamari de la seva mare?

Això demostra lo desenvolupat que tenen aquest sentit atès que saben reconèixer i discriminar estímuls olfactius gràcies a la quantitat d’informació que tenen acumulada de l’entorn i de les persones per poder-les distingir.

És per això que quan la seva mare l’agafa, reconeix el seu olor i realitza moviments com d’esperar ésser alimentat.

Sabies que... el bebè relaciona el tacte i els moviments amb la persona que l’està tocant?

Està demostrat que cada persona que composa l’entorn de l’infant el tracta d’una manera diferent que ell sap identificar. Normalment és la mare qui el calma donant-li copets lents; mentre que és el pare qui l’incita al moviment i al joc.

Al mateix temps, segons el moviment  que l’adult faci, rebrà una o altre resposta per part de l’infant. Per exemple, si la mare li toca la boca, l’infant respondrà a aquest estímul movent el cap cercant el pit i succionant a la vegada.

Per tant, el tacte és un àmbit molt important de comunicació pares-fills/ entorn-infant.

Sabies que... l’infant és capaç de regular la seva conducta segons els tipus d’estímul que rebi? I que aquesta regulació de la conducta dependrà del seu estat de consciència? I que per a que l’adult pugui entendre la resposta de l’infant ha de reconèixer l’estat de consciència en el qual es troba l’nfant?

Com és normal, un nadó respon als estímuls que li arriben de l’exterior, de tal manera que si un estímul és positiu per aquell infant, la resposta també serà positiva i, a la vegada, serà capaç de centrar la seva atenció en allò i controlar i evitar la resta d’estímuls.

Per tant, tot aquest procés implica un control de l’estat de consciència de l’infant (son profunda, estat d’alerta, plor...) que determina el seu desenvolupament cognitiu i social, la capacitat d’emmagatzemar la informació i de delimitar la seva  resposta, segons hi hagi un major i menor control de la conducta.

Un pare ha de saber quins són els estat de consciència i quin tipus de resposta es produirà segons es trobi en un o altre, per tal que pugui l’adult regular també la seva conducta.

Sabies que...

Aquestes són algunes mostres que ens permeten comprovar del que l’infant és capaç. Cal dir que cada nadó és diferent i, sobretot, el context on es desenvolupa, els estímuls que rep i la gent que l’envolta, condicionaran la seva maduració

Si els pares són capaços d’interpretar les respostes, les capacitats i les necessitats de l’infant i saben adequar-se a elles, la seguretat en sí mateixos augmenta perquè no només el saben comprendre sinó que donen una resposta que satisfà l’infant i aquest respon satisfactòriament als estímuls que li arriben del seu entorn perquè estan adequats a ell.

És d’aquesta manera com es comença a construir el llaç patern- filial i així es va creant una estructura complexa, fràgil, però forta i sòlida a la vegada.

“Un bebé satisfecho emocional y fisiológicamente,

acostado boca arriba

tiene el mundo frente a sus ojos”

Bibliografia de referència

*BRAZELTON,B.; CRAMER, B. (1993): La relación más temprana. Padres, bebés y el drama del apego inicial. Ed. Paidós, p. 79-131

* KLAUS.M; KLAUS.P: Su sorprendente recién nacido., sus capacidades desde los primeros minutos de vida.

* El desarrollo de las capacidades y la incidencia del entorno primario.  Alejandra De Renzis Peña (Prof. Sup. en Ens. Preesc.). www.educacióninicial.com

Escrit per: Erika Taltavull Bagur 2011

PARES, L'ALTRE MIRADA TENDRE.

Tens que ser papà! Aquesta noticia suscita a molt d’homes alguns sentiments; per una banda estan orgullosos de convertir-se en pare, però per altre banda, aquest nou paper de pare al mateix temps els farà por. Ells el principi no comprenen els canvis que està fent la seva parella i en  moltes ocasions els resulta difícil adaptar-se a aquesta nova situació.

Els pares, homes i marits, formen una part indiscutible i necessària de l'experiència de tenir fills, però el dubte està, moltes vegades, en saber quina és aquesta part, “La mayoría de los nuevos padres están atrapados en algún lugar entre un pasado tradicional y un futuro mal definido” Stern, N.D. (1999:163).

Les mares des que té un infant dins la panxa ja fan el possible per relacionar-se amb ell (parla amb ell, li canta, posa la mà damunt la panxa…) a això ho anomenem el vincle de l’amor; en canvi, els pares no es relacionaran amb ell fins que no hagi nascut, vincle de l’estimació.

El més important és que el pare no quedi aïllat ni es converteixi en espectador per comoditat, perquè pensen que saben menys de bebés o perquè volen respectar la relació intima que hi ha entre mare-fill. Els infants necessiten un pare des del principi.

LES CATEGORIES: tradicionals o igualitaris

Per tant, els pares, homes i marits, formen una part indiscutible i necessària de l'experiència de tenir fills, però el dubte està, moltes vegades, en saber quina és aquesta part, “La mayoría de los nuevos padres están atrapados en algún lugar entre un pasado tradicional y un futuro mal definido” Stern, N.D. (1999:163).

D'aquí que, segons l'estudi de Stern, ens trobem amb dues grans categories, que marcaran el rol que cada part de la parella haurà de fer en el moment de l'arribada d'un fill. Les tradicionals i les igualitàries.

En les tradicionals, el pare assumeix que la responsabilitat de la cura del nadó caurà totalment damunt la mare, posant èmfasi en el seu món interior, tant seu com del nadó. Mentre que el paper de l'home-pare serà més de recolzament i de protecció (del niu), serà més cap el món exterior. “No quería que a mis hijas les faltara nada por eso trabajaba en exceso y no podía permitirme el lujo de estar mucho tiempo con ellas” (Juan)

Aquests pares els caracteritza que són una ajuda moral i material de la mare (protecció social), recolzen l’autoritat de la mare i són necessaris perquè el fill pugui desenvolupar les qualitats positives diferents a les que la mare li aporta.

Pel que fa a les famílies amb rols més igualitaris, que creuen en la participació per igual en la cura del nadó, en trobem tres grans tendències, l’entrada de la dona al mercat de treball, ideologia de d’igualtat aportada per el moviment feminista i “El declive de la familia extensa, que hace que el padre ejerza funciones que cuñados o hermanos realizaba.”  Stern, N.D. (1999:170).

“Los padres igualitarios siempre sienten que su experiencia de implicarse en el cuidado del bebé les ha hecho ser mejores padres, de lo que lo hubieran sido” Stern, N.D. (1999:173)

Independentment de que els rols siguin igualitaris o tradicionals, creiem que el més important és que el temps que es passi amb l’infant sigui de qualitat i no de quantitat. Per tant, és necessari cercar un equilibri entre aquests dos rols.

Hem fet unes curtes entrevistes a sis pares de entre 35 i 45 anys, aproximadament, que acaben de ser pares, o que fa uns  anys que ho han sigut.  La pregunta que els hi hem fet és, quins eren els seus sentiments, com a pares, abans durant  i desprès, de tenir el fill.

ABANS DE SER PARE

“El moment que vaig saber que tenia que ser pare d’aquí a nou  mesos vaig tenir una barreja de sensacions: alegria, por, eufòria, preocupació…” “Vull ser un bon pare per el meu fill i que en un futur el meu fill ho pensi” (Tobal) Com a pare primerenc té la sensació de por a lo desconegut i  a equivocar-se, però al mateix temps es sent molt responsable dels dos, tant de la mare com del futur fill, “Abans del  naixement del meu primer fill vaig sentir molta alegria i una major responsabilitat a la meva vida”. (Josep) “Cuando supe que íbamos a ser padres tuve una mezcla de alegría i de curiosidad” (Paco)

NAIXEMENT

 “El moment més interessant més preciós  i més intens que he viscut mai és el naixement del meu fill perquè quan la vaig veure sortir va ser com si s’aturés el món. Per això ha estat l’experiència més intensa que he vist mai.” (Xavi)

“Durant el part vaig sentir un sentiment de por, em vaig posar molt nerviós , estava preocupat , però també molt content. Després del naixement del meu fill Josep vaig entendre l’amor que van tenir els meus pares cap a jo.”  (Josep)

“El momento que vi la cabeza de mi hijo, lo tengo metido en el corazón que no se me olvidará en mi vida. También toda esta historia me creo un cariño hacia mi pareja”  (Paco)

DESPRÉS DEL NAIXEMENT

Després del naixement la vida de la família canvia “Tot el món que jo tenia construït va canviar, abans el protagonista de la meva vida era ella, la meva companya, i el protagonista de la seva vida era jo. I ara el protagonista dels dos és el nostre fill.” (Xavi)

Un dels punts en comú que tenen els dos estils de pares,  és que el pare té un segon pla durant uns mesos. La diferència recau en que aquest segon pla en els tradicionals va més enllà dels primers mesos de vida, en canvi, els pares igualitaris des del principi volen aprofitar el màxim el primer contacte pare-fill.

Ells diuen que és complicat el paper de pare. Creiem que això no ha de ser gens fàcil. “Els primers mesos tu estàs allà com un recolzament, és a dir, no facis nosa, però fer moltes altres coses” (Xavi)

El denominador comú de tots ells, és les ganes de ser i de fer de pare, respectant el paper primordial i necessari durant els primers mesos de la mare, però no únic.

En els ulls de tots els pares, hem vist l'orgull de tenir el seu fill/a en braços, el haver sabut aprofitar els moments de carícies i al mateix temps ocupar un segon pla, un segon pla imprescindible.

Nadia Sànchez Humbert

Montserrat Carné Miquel

Francina Torres Salord

Professora: Cristina Moll

Assignatura: Ed. Socioemocional

L’ARRIBADA D’UN FILL, EL NAIXEMENT D’UNA MARE

L’ARRIBADA D’UN FILL,
EL NAIXEMENT D’UNA MARE
T’has demanat alguna vegada que li passa
pel cap a una dona quan sap que espera un
fill? És el que ella s’esperava?
Quines pors i alegries té?

En aquest article trobaràs la resposta a algunes de les teves preguntes, així com també els sentiments, inquietuds, dificultats i dubtes que afloren durant aquest període tan especial.

Com vola la imaginació d’una futura mare?

Positiu! Embarassada!
Des del mateix moment en què una dona rep la notícia d'un embaràs, una nova vida comença a desenvolupar-se en el seu ventre, en la seva imaginació i en la seva manera de viure. És a partir d'aquest moment quan comencen les suposicions sobre el bebé. Aquesta construcció mental no es dóna en totes les mares en el mateix moment, però és a partir del tercer mes (embaràs segur) i que de manera generalitzada entra en joc la imaginació.
Els set primers mesos d'embaràs d'una futura mare transcorren embolicats en un somni diari. Imagina com seran els ulls del petit, els seus cabells, el seu color de pell, el seu nas ..., heretarà el caràcter del pare, l'àvia, aquella tieta que va morir i tant volia o ...?, S'assemblarà a ella mateixa? Els set primers mesos els passarà dissenyant un bebé imaginari en la seva ment, però és a partir del vuitè mes de gestació quan tota l'obra d'art fictícia comença a esvaïr (encara que no del tot). Inconscientment la mare ha posat en marxa un mecanisme de defensa per protegir el nadó real davant les expectatives creades. El gran dia, nadó imaginari i real es trobaran per primera vegada i la mare no pot onsentir que hi hagi massa diferència entre ells.
Les mares prematures no tenen temps per desfer aquesta imatge del nadó imaginari que encara està massa present en la seva ment. Aquest fet sumat al desequilibri hormonal propi de qualsevol dona que ha donat a llum i la separació física del seu nadó, pot fer-li sentir com una persona incompleta que no ha estat capaç d'acabar adequadament el seu embaràs.
També és propi dels últims mesos d'embaràs que la mare comenci a experimentar varietat de pors relacionats amb el moment del part o la salut del nen.

Creus que una dona es converteix en mare en el moment en què dóna a llum una criatura? 

Físicament ho és, però mentalment, una mare es forma després d'una successió d'esdeveniments que permeten que aflori la seva identitat materna. «Els esdeveniments tan especials que tenen lloc durant i just després del naixement són com les voltes que cal donar-li amb una clau al pany fins que la maternitat s'obre. » Stern, N.D. (1999)
El primer plor, és com una alarma que desperta en les mares una part totalment desconeguda per a elles, després, sentir per primera vegada el pes i la sensació del cos del nadó sobre es converteix en una experiència inoblidable i en un pas més en el camí cap a la maternitat. A poc a poc s'aniran succeint fantàstics esdeveniments, com la trobada de les seves mirades o el moment en què el petit segueix la veu de la seva mare, que aniran construint el veritable esperit matern.
Igual que forma una imatge fictícia sobre el nadó, durant l'embaràs, la mare també ha anat dibuixant una imatge que reflecteix la maternitat desitjada, i que generalment no es correspon amb la realitat. Es creen expectatives al voltant de la nova vida en família, noves ambicions, desitjos... Cada dia neixen nadons que llurs pares volen que aquests els estimin de manera incondicional, que suplantin el buit que va deixar alguna persona estimada, que la seva alegre aparició curi totes les ferides i cobreixi les seves necessitats personals, o que hi arribin a ser tot allò que ells mateixos no van poder aconseguir. Totes aquestes somnis són inevitables, però canalitzar-los i dominar-los serà una part més de la tasca de ser pares.
Superat el moment del part, la família torna a casa i es troba davant una nova situació desconeguda per a ells. La primera tasca serà la d'assegurar la supervivència del nadó, en aquest moment comencen a aparèixer noves pors. La primera de les preocupacions que apareix per el cap d'una nova mare és que el seu nadó deixi de respirar. Aquestes noves pors són perfectament naturals i formen part de l'instint maternal, això fa que la mare estigui constantment en alerta i es preocupi de protegir el seu nadó.
Una altra de les pors més comuns és no saber si està proporcionant al nadó tot el necessari perquè creixi i es desenvolupi. L'alimentació és, en moltes ocasions, una tasca molt complicada, tant per la mare com pel nadó, ja que necessiten un període d'adaptació que en ocasions pot ser molt frustrant per a tots dos. La mare es preocuparà constantment per si el nadó no ha menjat suficient, si no ha menjat es preguntarà si és per què no té gana o si la seva llet no és bona. No obstant això, insistim que tots aquestes pors són pròpies de la maternitat i tenen com a funció assegurar la supervivència del nadó.
Un altre factor determinant que entra en joc en la vida d'una mare, i que es convertirà en la prova de foc definitiva, serà el cruiximent. Durant les primeres setmanes una mare a penes pot predir quines seran les necessitats del nadó en els propers quinze minuts, però a poc a poc aconseguirà identificar els senyals que el nadó mana a la mare per manifestar el que desitja i els ritmes mare - fill s'aniran acomodant.
Una de les responsabilitats amb què es trobarà la nova mare serà la d'establir un vincle íntim i amorós amb el seu nadó. A diferència de la resta de relacions que la mare ha estat establint al llarg de la seva vida, aquesta nova relació no es forjarà a partir de les paraules, sorgirà de les vivències que mare i fill
comparteixen diàriament. Sentir-se identificada amb ell, alimentar-lo i jugar amb ell, són les tres relacions primàries que sens dubte afavoriran a l'establiment de vincles entre mare - fill.

Què es sent quan el fill/a neix amb una dificultat? 

Testimoni d’una mare.

Després dels nou mesos d'embaràs, després de les expectatives que t'has creat sobre el teu fill, el que més desitges és que neixi amb salut. Una de les majors pors que tens és que neixi prematur o amb alguna discapacitat. El shock que la mare pateix quan això passa, és d'allò més impactant, ja que no tan sols s'ha d'enfrontar al fet de ser mare sinó també a les dificultats sorgides que destrossen tot l'imaginari, totes les expectatives que ella s'havia creat com a futura mare, com a família,... Per tant, s'ha de fer una gran feina psicològica a realitzar després del part, ja que no només ha perdut el seu bebé ideal, sinó que, a més, la llibertat per anticipar el futur del petit i de la seva família. S'han de treballar diferents etapes: negació, cobrir la distància entre el bebé ideal i el real, vincles, rebuig, etc.
Després d'uns mesos, quan el bloqueig comença a desaparèixer (és a dir, després dels obstacles pel que fa a l'amor, la vinculació amb el bebé, la identificació i superar les dificultats amb la parella) la situació comença per conèixer les possibilitats que té la discapacitat de l'infant. Segurament la part més difícil de totes són els dubtes i les pors. Això et fa sentir amb molt angoixa, ja que també desconeixes com evolucionarà el teu fill. És llavors de vital importància establir vincles afectius amb el petit el més aviat
possible, ja que sinó es perd una part de la seva identitat.
Mercè Rodríguez Uris, mare d’una filla amb SPW
La meva filla té SPW (Síndrome de Prader Willi). La nostra sort fou la de tenir un diagnòstic precoç. Com a mare, puc dir que totes les expectatives que m’havia creat amb aquesta segona filla van morir. Vaig haver-ne de crear de noves, amb nous objectius pels que encara avui lluitem. El dolor és gran quan et diuen que el teva filla té un síndrome no sé què. I dubtes (molts de dubtes), pors, tristesa van crèixer dins meu. Per molt temps vaig deistjar que no fós cert, que s’havien equivocat amb el diagnòstic, perquè a mi em semblava una filleta d’allò més dolça i bella i que jo l’havia duit dins meu. No podia ser. L’havia duit dins meu.
Sort d’en Pepe que va saber mantenir els peus a terra, l’optimisme i l’amor. Sort de na Victòria que m’impregnava d’alegria. La nostra vida familiar va canviar llavors radicalment i la nostra lluita va començar: el meu amor va augmentar de cop perquè na Gemma el necessitava.
Tenc dues filles extraordinàries i especials. Na Victòria és humil, intel·ligent i xerradora. Na Gemma és llesta, encantadora i xistosa. I sense elles, la meva vida no tindria sentit. He après molt d’elles i
encara ens queda molt camí per recórrer juntes.
Tenc una parella que de vegades pens que no me la meresc. Sempre és allà dispost per ajudar-me, animar-me i recolzar-me. Que m’empeny quan tenc por, que em cerca quan ens enquietam.
He comprovat que la nostra lluita i el nostre amor no és en va, que té resultats i que tota la saviesa que t’aporta no es pot mesurar.

Per què es cerca el recolzament d’altres mares?

Les futures mares tenen la necessitat d’intercanviar informació amb altres mares, trobant així el recolzament psicològic que necessiten per enfrontar-se a aquesta nova experiència. Es tracta de trobar una espècie de confirmació, seguiment i recolzament per part d’una altra dona que tengui més experiència en el tema de la maternitat per tal d’actuar amb seguretat com a mare. El fet de compartir experiències, dubtes, pors, inquietuds i alegries amb altres, fa que la mare no es senti sola ni estranya i s’identifiqui amb la vida d’altres mares.
D’aquesta manera, es forma el que s’anomena matriu de recolzament; entorn psicològic que compte amb la presència de dones significatives i importants a la vida d’aquesta nova mare. En aquesta entorn, no hi compte la presència del pare, ja que aquest no pot tenir l’experiència de la maternitat que pot tenir una altra dona. Sembla ser que la majoria de les dones durant el període de l’embaràs, estableixen una relació mare-filla més positiva, més realista i més madura. No es d’estranyar, doncs, que la figura de la mare o la família, sobretot materna, sigui molt important i una rica font de recolzament durant els primers anys de vida de l’infant, formant així un triangle protagonitzat per mare-fill-mare materna.

Així doncs, el cos, la ment, les emocions, els sentits funcionen a mil per hora quan una dona sap que està embarassada i no hi res que la ompli tant que el seu fill quan neix. Per això que necessita tant de les persones que l’envolten, perquè d’aquesta manera l’ajuden a protegir el seu petit i realitzar-se com a mare.

Esther Mercadal Cantallops
Carol García Gallego
Mercè Rodríguez Uris