martes, 28 de agosto de 2012

La televisió


Al passat segon quadrimestre vam veure la part del desenvolupament social, i dins aquest parlàvem dels agents de socialització, com la família, l’escola, el grup d’iguals, i l’educació incidental que aporta la televisió.

Doncs bé, vull reflexionar sobre aquest últim tema, la televisió.

Com es pot llegir al llibre Desarrollo Socioafectivo, de Marisa del Río i Núria Prat, els mass media, i en especial la televisió són avui en dia agents de socialització de primera línia.
La televisió, a segons quines cases, és com un membre més de la família, sovint el primer que es va a “visitar” quan s’arriba a casa, i que fins i tot de vegades deixem encesa perquè “ens fa companyia”.
A moltes cases hi ha un televisor a la cuina, un al menjador, i a cada habitació. Per tant, és gairebé inevitable escapar-ne. La televisió ens roba les converses que podríem tenir a casa tots junts durant l’hora de dinar, ens evadeix del món real, i ens mostra el que vol que veiem. Amb la televisió, ens poden enganar en voler, ja que creiem tot el que hi surt; se’ns fa oblidar el nostre propi criteri, fent que a la majoria dels casos s’unifiqui amb el criteri que estigui “de moda”.

“La televisión proporciona modelos diferentes de comportamiento y amplía el abanico de opciones de vida de los pequeños” (Desarrollo Socioafectivo), però aquests models de comportament, a molts de programes no són els més adequats.
Pensem en els programes de premsa rosa, emesos des de les 16 fins a les 20, en ple horari infantil. En aquests, es parla sobre famosos i els seus pedaços bruts, es crida, mai no es respecta el torn de paraula, i sovint apareix la temàtica sexual i la violència.

Això és el que volem que vegin els nostres infants? Evidentment que no, però si algun membre de la casa ho veu, possiblement el nen/a estarà exposat a veure-ho també. I aquests petits nostres encara no tenen prou criteri per saber si el que estan veient és bo o no; se’n fien completament d’allò que la seva família els mostra.
Per tant, si aquells programes són vistos a casa, en teoria deu ser perquè el que s’hi fa no és dolent, no? Així doncs, està bé cridar a algú quan el que ha fet no m’agrada, igual que no respectar els torns de paraula, o solucionar els conflictes amb violència?

Els adults som sempre un model a seguir pels fillets, fins i tot a l’hora de veure la tele. Per aquest motiu, hem de tenir molta cura amb els programes que veiem mentre els nens hi són presents, ja que com ja he dit, els models de comportament no són els més òptims.
Hem d’anar molt amb compte no tan sols amb els programes esmentats més amunt, sinó també amb els dibuixos animats. Tot i que semblen “coses per a nens”, els hem de ben analitzar abans.
Sèries com “Doraemon”, si ens hi fixem, no són bons models, ja que surt una mare sempre cridant al seu fill, un nen que mai fa els deures, diu mentides, i sempre es fica en problemes.
A on han quedat els programes com “Barrio Sésamo”? En aquells es veia un veïnat ben avingut, a on s’intentaven ajudar els uns als altres, a on hi havia bons modals, i fins i tot ensenyaven continguts com aprendre a contar!

Penso que els adults hem de vigilar molt què es veu a la televisió, i en quina freqüència es fa. No està malament veure una estona de televisió al dia, però s’ha de triar què es veu, per intentar que allò vist a la televisió coincideixi amb el què intentem inculcar als nostres infants.


Lali Novo Serra

jueves, 14 de junio de 2012

Va de petits...

A partir del que na Melissa ha compartit avui amb nosaltres, l'embaràs de la seva amiga, na Míriam, m'ha fet ganes compartir amb vosaltres aquest text que tenia escrit:


"Fa 3 anys, sa mamà va quedar embarassada. Ella ja tenia 43 anys, i estava regirada. Noltros estàvem ben il·lusionats amb l’arribada d’un nou petit o petita a casa.
Ella tenia por de ser una mare “vella i carca”, com ho havia estat la seva, amb qui es duia 44 anys, però a poc a poc la vam anar convencent que els temps han canviat, i que no és el mateix el caràcter de la seva mare i l’època en què la va tenir, que els nostres temps actuals.

A principis de març, quan tot just estava embarassada d’un meset, vam tenir un ensurt: pensàvem que perdria la criatura. No us podeu imaginar quina tristor teníem. És com estar veient que se’t pot morir un familiar, tot i que pràcticament aquest no està ni format del tot. És increïble l’estimació que es pot tenir a un bebè de nomes un mes de gestació, que encara no és nat, a qui encara no has vist ni la cara.
Quan s’explica a algú, hom pensa “ho són exagerats! És impossible que s’estimin a un fetus d’un mes”. Però sí, ens l’estimàvem, i molt. En el moment en què els van dir que només havia estat un ensurt, tots vam plorar d’alegria. I en el moment en què sa mamà mos va dir que havien sentit el batec del cor d’aquell futur germanet o germaneta, encara vam plorar més. “Si Déu vol, tindrem aquesta criatureta a principis de novembre”.

Van ser nou mesos amb complicacions de caràcter familiar, però dins d’açò, podria dir que van ser un dels millors nou mesos de la meva vida. Aquella emoció del dia a dia, de pensar “Tornaré a ser germana major, i viuré l’embaràs adonant-me’n de tot” (cal recordar que em duc sis anys amb el meu germà mitjà, i no recordo res de quan ma mare estava embarassada).
Van ser uns mesos de papallones a l’estómac causats per la satisfacció i l’enamorament que produïa tocar sa panxota de sa mamà i notar que el bebè ens responia amb una altra carícia. I tornava a pensar com es podia estimar tant a algú que no havia nascut. Era tot molt especial.
Jo, que ja tenia 17 anys, i el meu germà, que en tenia 11, ho vam viure amb especial il·lusió: acompanyar a ma mare a comprar roba pre-mamà, que es tingués en compte la nostra opinió a l’hora de comprar qualsevol cosa per el futur membre de la nostra família, veure com d’enamorats estaven els nostres pares... Són sensacions indescriptibles, i que quan les intent expressar amb paraules, sempre es queden curtes, perquè fins que no es viu, no es pot saber.


Però un dia se’m va encendre una bombeta, una idea va venir al meu cap: “Sa mamà ja té una edat a la qual l’embaràs i el part poden tenir complicacions. I la criatura també. I si té Síndrome de Down?” I això em rodava dins el cap, i realment em feia molta por que això succeís. Primerament perquè pensava que la criatura ho podria passar malament a l’escola, si els altres nens se’n reien, o que no pogués ser acceptat socialment. També m’apurava la pena que passarien els meus pares, perquè els conec prou bé, i sé que pensarien que amb l’edat que tenien, si tenien un infant amb aquesta síndrome, quan ells morissin seria una càrrega per als seus germans.
I per últim, i ho he de reconèixer, un dubte inconscient assaltava la meva ment: “Seré capaç d’estimar-me’l?”.

“Seré capaç d’estimar-me’l?” DE VER? De ver pensava açò? Ara quan ho record pens com pot ser possible que ni em plantegés aquesta qüestió. Si ja me l’estimava tant quan només feia un més que estava “creat”, com no me l’havia d’estimar en néixer? Com no m’havia de desviure igualment per aquest germà? Realment, i ara que en Sergi té dos anys, em demano com pot ser que en algun moment se’m passés això pel cap. I tant que me l’hauria estimat! I igual com faig ara, hauria intentat demostrar-li a ell que me l’estim, i que és una part molt important a la meva vida, com a germà meu que és, però també per la connexió tant especial que tenc amb ell.

Diguem que ell va accelerar el meu rellotge biològic, i amb l’edat que tenia, i sent de la manera que sóc, que m’encanten els infants, no vaig tenir ni tenc un rol de germana, de jugar amb ell, d’enfadar-m’hi, etc., que és la relació que ell i en Lito tenen. Sinó que em sortia més la part de “mamà” que duc a dins, la part de tenir cura d’aquell infant, de fer-li el bany, de donar-li el berenar, de tenir-lo en braç fins que s’adormís damunt jo...

I ara, que en Sergi ja és tot un homenet, m’encanta observar com ell i en Lito juguen, com xalen, com esclaten a riure, com s’estimen. I jo, intent aplicar el que aprenc a la universitat amb ell.
I me'ls estim tant tant tant..."

Fotografia: aquí ens teniu, de menor a major. En Sergi, en Lito, i jo mateixa, "na Natalieta", com ells em diuen.

Natalia Vinent Riudavets

...no sabía que llegaría un momento donde las fronteras de mi ser no estarían en mi piel sino en la suya, en el que miraría mi vida a través de sus ojos, y la vería cargada de otros colores, de otros brillos y otras penumbras. No sabía que yo también nacería de nuevo...
 Pepa Horno.Psicóloga infantil. Ser madre, saberse madre, sentirse madre. 


El curs s'ha acabat, i jo encara no m'havia atrevit a publicar el que ara, estic fent...



Tinc una amiga, de 18 anys, na Míriam, que es va quedar embarassada aquest passat septembre. No va ser una situació fàcil, i molt menys, sense la companyia de la seva parella. Ha demostrat ser una persona lluitadora per la vida, vida és la paraula que la defineix, vida és la seva decisió. ZOE, que significa VIDA.
He viscut,setmana rere setmana, mes darrera mes...tot el seu embaràs. Ha estat espectacular veure la seva panxa crèixer, veure com abraçava la seva panxa, com parlava de la criatura que ha de venir, veure com la sentia tant i com se l'estimava.
Les paraules de: "Mira, toca'm la panxa! Es mou!", li feia un rostre alegre, ple de felicitat...


Sempre que podiem parlar tranquil.lament, li contava algunes de les coses que haviem aprés a la classe d'educació socioemocional, les feines que anavem fent, els temaris d'establir vincles, veure amb ulls de nadó, de mare... M'agradava parlar-li d'aquestes coses per assegurar-li que la filleta que porta a dins serà maravellosa i que la vida de tots els infants...és maravellosa. Sabeu? semblava que l'assignatura estava feta per a mi, per a poder donar-li informació, de la importància que té la creació de vincles des de l'embaràs, que encara que hi hagi persones que no ho saben,aquests nou mesos són primordials per donar la bona arribada. De cada vegada m'interessava més, tenia ganes d'aprendre, ganes d'anar-li a dir totes les coses que havia aprés! Li agradava, ho veia, li agradava veure els videos, parlavem sobre aquestes informacions que a vegades se'ns obliden, em deia els seus punts de vista...



Ara ja està arribant a la fi del seu embaràs, en qualsevol moment ,na Zoe, pot nèixer. Ella mai ha tingut por al part però, sap que és un moment molt important i delicat. Té moltes ganes i això fa que el seu estat d'ànim hagi canviat; ella és feliç, i tan sols pensa en la felicitat de la seva filla...i vol aconseguir ser una mare dedicada plenament a ella, estimar-la i demostrar-li la importància que va tenir la seva decisió elegint la vida, elegint viure la seva vida al seu costat.

Na Míriam, fa un parell de setmanes, va rebre una carta molt especial,escrita per la seva germana. Van haver-hi unes línies que em van posar la pell de gallina...

‘Rebosant de vida, despertes dia rere dia i empenys lluny de tu, cap a l'abism, tot allò que pugui frenar-te... Avances, no t'enganxes absurdament al passat. Encara m'al•lucines. Qui millor que tu per donar vida? Una mare de cor pur per un cor pur d'un nadó’”. E.M.S


Qui millor que ella, elegint per la vida, per la maravellosa vida...que porta un nadó.





Melisa Lozano Carretero
2n Educació Infantil
Ed.Socioemocional

miércoles, 13 de junio de 2012

L'educació emocional

Vull compartir amb vosaltres aquest fragment d'un dels programes de Redes que tracta l'educació emocional. Eduard Punset entrevista al neurocientífic Antonio Damasio que ha centrat les seves investigacions en l'estudi de les emocions i els sentiments dels éssers humans.
Damasio afirma que el ventall d'emocions inherents a l'ésser humà inclou tant les emocions positives com les negatives. Defèn que l'educació emocional hauria de tenir com a finalitat donar eines als infants per reconèixer i organitzar les seves emocions, ajudant-lo a cultivar les positives i a autoregular les negatives.
La meva opinió és que s'ha d'educar emocionalment des del respecte a la llibertat de sentir, és a dir, no hem de reprimir aquestes emocions negatives que senten els infants, sinó que l'hem d'ajudar a reconèixer-les, a expressar-les, a analitzar-les i a controlar-les. 
Els infants tenen dret a sentir emocions negatives, ja que és essencial per al seu desenvolupament i no s'han de sentir jutjats per això. La nostra tasca consisteix en aprofitar aquestes ocasions per treballar aquest tipus d'emocions i d'aquesta manera no acabaran convertint-se en una frustració per l'infant ni en una emoció reprimida que pot derivar en conseqüències no desitjades.

Una frase d'Aristòtil que m'agrada molt i on emergeix aquesta idea que ens planteja el vídeo és: "Tots podem enfadar-nos, això és fàcil. Però enfadar-nos amb la persona correcta, en la mesura justa, en el moment adequat, per una raó pertinent i d'un mode apropiat, això no és fàcil".

Això, cal educar-ho.

Sandra Campano






Fragment extret del capítol 394. Aquest és l'enllaç per poder veure el vídeo complet http://tu.tv/videos/redes-394-educacion-emocional-11-04-06

sábado, 26 de mayo de 2012

El vincle d'aferrament

A l'hora de fer la pràctica 2, nosaltres vam triar el tema del vincle de l'aferrament.

Aquest és l'article realitzat sobre el tema.

Esperem que us agradi i us ajudi.

Lali Novo Serra
Natalia Vinent Riudavets


">

lunes, 14 de mayo de 2012

CARACTERÍSTIQUES DE L'AFECTIVITAT INFANTIL



 
La importància de l’afectivitat en les nostres vides
L’afectivitat és un aspecte important en l’evolució de tot ésser humà, per tant, la vivència i l’expressió dels diferents estats afectius jugarà un paper fonamental en el desenvolupament de l’individu.
Els sentiments i les emocions formen part del desenvolupament de l’afectivitat. No poden anar mai deslligades, tenen que formar part d’un engranatge únic perquè el seu funcionament sigui efectiu.
Per tal d’utilitzar aquests sentiments i emocions, els autors Salovey i Mayer diuen que és necessari saber  manejar-los, discriminar entre ells i utilitzar aquests coneixements per dirigir els propis pensaments i accions.
Per mitjà de l’educació emocional, els infants aprenen a gestionar i autoregular-se. Aquest procés educatiu ha de ser  continu i permanent i s’ha d’introduir en edats primerenques perquè aprenguin a donar nom a les seves emocions, a reconèixer-les i a saber expressar-les.
Els adults i tot l’entorn proper seran clau en aquest procés emocional per acompanyar als infants en l’evolució de l’afectivitat. 
Emocions que apareixen en l’afectivitat
Els infants expressen les seves emocions mitjançant una sèrie de senyals; gràcies a elles, els adults poden comprendre l’estat emocional en què es troben.
Els tipus d’emocions que sorgeixen als primers mesos són: aversió, alegria, sorpresa, tristesa, enuig o ira i por.
Cada tipus d’emoció té uns trets característics, que moltes vegades venen acompanyats d’expressions facials o sonores. Aquestes emocions són universals, però cada cultura condiciona la seva forma d’expressar-les, en funció d’on visquin els infants.
També existeixen unes emocions de tipus secundàries, anomenades emocions autoconscients que sorgeixen cap als dos anys de vida. Aquestes són la vergonya, l’orgull, la culpabilitat i l’enveja, i a diferència de les altres, són emocions que mitjançant estratègies poden ser arribar a ser educables.
Funcions de les emocions
Les emocions tenen dues funcions: adaptativa i social. En la funció adaptativa, la resposta de l’infant variarà. Quan les emocions són positives, tendirà a voler experimentar-les novament, en canvi, les negatives a evitar-les o substituir-les.
La funció social ajudarà a l’infant a saber expressar les emocions, contenir-les i comprendre emocionalment els altres per arribar a desenvolupar l’empatia. Gràcies al llenguatge, al joc simbòlic i a la capacitat empàtica dels pares i la seva interacció amb ells, els infants l’enfortiran.
Com les autoregulem?
Durant el primer any, l’infant necessita l’adult perquè té una capacitat limitada per poder autoregular-se. Però amb el temps, ja pot modificar l’estímul que rep i per tant, pot canviar el seu estat emocional sense ajuda, autoregulant-se per ell mateix.
Mitjançant el reconeixement de la seva pròpia identitat com a individu diferents als demés, els infants aprendran a autovalorar-se.

Per tant, podem adonar-nos que les emocions són regulables i fonamentals per poder comprendre als demés i que ens comprenguin a nosaltres mateixos.
Hem de ser conscients que els infants no poden expressar a vegades el que senten, i que som els adults els qui els hem de facilitar el camí fins que aprenguin a expressar-se verbalment per ells mateixos.
Les emocions formen part de la nostra vida diària i són fonamentals per a un desenvolupament emocional saludable que serà la clau per altres tipus de creixement.

 Elsa Perches
Fanny Mascaró

domingo, 13 de mayo de 2012

Dificultats i conflictes relacionats amb l'afectivitat infantil

Aquest article pretén informar, tant a les famílies com als docents, sobre els conflictes i dificultats que l’infant ha de fer front al llarg del seu procés de desenvolupament emocional.
Intentem definir les diferents conductes que pot adoptar un infant davant un conflicte emocional intern i també pretenem donar eines a l’adult per ajudar a l’infant a superar aquestes dificultats.
Article conflictes i_dificultats_emocionals
View more documents from edemocional

Dels castellers a la vida

Dels castellers també van sorgir altres idees que em van recordar el que Einstein va escriure sobre la crisi. La comparació dels castellers amb les proves que ens posa el camí de la vida és una metàfora aplicable a qualsevol situació que requereix de força i superació.

Les dificultats amb que es troben els castellers i la seva decisió de tornar-ho intentar, cercant estratègies i noves oportunitats, ens ha de servir d’exemple per posar-ho a la pràctica a la vida quotidiana. L’esperit de superació en aquests temps tant difícils i la innovació davant la passivitat i el pessimisme ens poden ajudar a veure el món d’una altra manera.

"No pretendamos que las cosas cambien si seguimos haciendo lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar "superado".

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos.

Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia.

Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla".

Albert Einstein (1879 - 1955)

Rebeca Newman


sábado, 12 de mayo de 2012



Amb aquestes imatges visionades a classe, vam parlar de:


-la base, unes mans entrellaçades i agafades unes amb altres amb força i convicció, (família+amistats+escola) donant el suport, pilar fonamental de la torre humana (l’individu, l’ infant) que s’acabarà formant; i a la cim de la qual arribarà amb gest triomfant una nena, una nena que vol ser "vista" i "mirada".

Una base fruit de la unió, la cooperació i la col.laboració de persones amb una mateixa fita comú, i tot i que la torre humana pugui trontollar i fins i tot desfer-se i esfondrar-se, aquella base inicial no ho fa, suportant la caiguda amb fermesa i encoratjant per no abandonar, quan el camí es torça i es torna en un trajecte dur, tosc i ple de corbes.

Maite Gener, 2n de GEDI-2012

jueves, 3 de mayo de 2012

Definició i límits del desenvolupament afectiu


Què és el desenvolupament afectiu?
Definició i límits del desenvolupament afectiu
Melisa Lozano Carretero
Nadia Sánchez Humbert
2n Grau Educació Infantil
Educació Socioemocional

En aquest article coneixerem el concepte de desenvolupament afectiu i els seus límits. Per analitzar de manera completa el concepte de desenvolupament afectiu, es dividirà en diverses parts.

EL DESENVOLUPAMENT

Primerament, ens centrarem en el concepte clau d’aquest article, el desenvolupament. És la seqüència de canvis en el comportament , pensament i sentiment a nivell psicològic i de formació humana, que tenen lloc durant tota la vida.

LÍMITS
Els límits que trobem a l’hora de conèixer el significat de desenvolupament són la quantitat de conceptes que van relacionats a ell, ja que la diferència entre ells té una gran importància a l’hora de comprendre el concepte que estem analitzant.
Aquests conceptes que trobem relacionats, són processos que es donaran de manera simultània en els infants i determinaran la seva evolució. Entre ells trobem el creixement, que són canvis físics que se succeeixen en la persona al llarg de la seva vida, fàcils de observar, mesurar i quantificar(altura, pes...); també destaquem la maduració que són canvis biològics que afecten a l’estructura i la funció de les cèl·lules adaptant-les perquè l’organisme humà pugui complir tot allò pel que ha estat dotat biològicament; seguidament ens trobem amb el concepte clau que seria el desenvolupament que s’identifica com els canvis psicològic i la formació progressiva de les funcions pròpiament humanes (llenguatge, memòria, atenció, etc.); i finalment tenim el concepte d’aprenentatge, que és el procés d’adquisició del coneixement d’alguna cosa per mitjà de l’estudi o de l’experiència i el que pot succeir és que un cop assimilat el nou coneixement, es produeixi un canvi en el comportament, la manera de pensar o actuar.
En segon lloc analitzarem la segona paraula que forma el concepte de desenvolupament afectiu, l’afectivitat.
L’afectivitat és un conjunt de fenòmens afectius; és a dir aquell procés pel que hi passa la persona per anar formant el seu món emocional.
Sorgeix del contacte amb el món exterior i està constituïda per la vivència i l’expressió  dels humans en relació a si mateix, a l’entorn físic i a l’entorn social. Cada persona ha estat rebuda al món amb una afectivitat diferent, per això l’afectivitat és la clau essencial que ens fa diferent als altres.
Hi ha diferents teories que analitzen aquest concepte, i podríem dir que la teoria psicoanalítica associa l’afectivitat amb la personalitat, en canvi d’altres consideren que no és així, que tan sols és un punt important per a la personalitat
En quan a la comprensió d’aquest concepte, també trobem dos límits que ens dificulten clarament la seva comprensió, i que per això seguidament intentarem esbrinar i reconèixer les seves diferències.
Aquests conceptes són les emocions i els sentiments, que són conceptes que van lligats però que són diferents. Podem dir que les emocions, són estats mentals que sorgeixen del sistema nerviós de manera espontània, provocant respostes fisiològiques a diferents estímuls de manera positiva o bé, negativa. Cal dir que un mateix estímul pot provocar respostes diferents en una mateixa persona; que la resposta i la intensitat és subjectiva i depèn tant dels aspectes innats com influïts per l’experiència i l’aprenentatge; i que la reacció es dona en un procés temporal momentani. Al principi l’estimulació arriba fins al màxim i poc a poc disminueix fins extingir-se. Durant els primers sis mesos de vida els infants manifesten sis emocions diferents, com són la ira, l’alegria, la tristesa, la por, l’aversió i la sorpresa; i a mesura que van passant els mesos manifesten altre tipus d’emocions com l’orgull, l’enveja, la culpabilitat, etc.
En canvi per altre lloc tenim els sentiments, que són estats interiors de les persones que experimenten una emoció. Hi són presents encara que no hi hagi un estímul pendent d’una resposta. No és possible controlar la reacció fisiològica, però es pot modificar el sentiment que ens evadeix, depenent el pensament associat a l’emoció viscuda.
En definitiva i com a resum d’aquests dos conceptes podem dir que les emocions i els sentiments es diferencien per la durada i la intensitat en la que es viu, és a dir, les emocions són més breus i més intenses que els sentiments que són més llargs i menys intensos.
FAMÍLIA I ESCOLA
Un altre punt a destacar són els dos factors que intervenen en el desenvolupament afectiu de l’infant, com són la família i l’escola.
La família té dues funcions fonamentals com són assegurar la supervivència de l’infant aportant-li tot allò que necessita i establir una relació afectiva que estimuli les seves potencialitats.
Al mateix temps, dins aquest factor, existeix un vincle molt important que és l’instint maternal el qual provoca el desig de protecció cap a l’infant per part de la mare i l’objectiu per seu el fill és que arribi a ser persona autònoma, capaç de decidir per ell mateix.
En canvi per altre lloc trobem el factor de l’escola on el més important és l’existència de l’afectivitat del mestre i dels companys, ja que, l’educador, en alguns casos passa més hores amb els infants que les pròpies famílies.
Acabam amb una aportació que va fer l’autora i educadora Mª Carmen Díez sobre aquests dos factors: La família és “la escuela del querer” i l’escola és “la escuela del saber”. Així doncs,l’afecte i l’aprenentatge van units amb la familia i l’escola,aconseguint fer de l’infant una persona madura i independent.

Des del principi...amb ulls de metge.

La meva part del tema va ser des del principi amb ulls de metge.
Vaig dividir el tema en quatre parts: Una introducció, una mica de teoria sobre el vincle afectiu amb algunes aportacions d'autors i metges,el buidatge de les entrevistes que havia realitzat a diferents especialistes(ginecòleg,comare i pediatre) i finalment unes breus conclusions per tancar el tema.

Vaig poder extreure que aquests professionals són molt importants en tot el procés d'embaràs, el part i les primeres edats dels infants.

Es viuen experiències molt boniques però, també s'ha de saber utilitzar estratègies per poder tractar amb les famílies, ja que totes són molt diferents.
Aquests professionals ajuden a la família, els hi proporcionen consells, informació... formen part de la família, sense que s'anadonin.


El ginecòleg i la comare, veuen molt fàcilment els vincles que van creant els pares amb la panxa de la dona; però sobretot, on més clar ho veuen és quan neix. A partir d'allà sorgeixen un munt d'emocions, de sentiments...que fan que el volguin crear el vincle afectiu el més prest posible amb l'infant.

El pediatre, apareix quan l'infant ja ha nascut però,ell és el que pot veure com canvia la família any per any, els hi dóna suport en temps d'angoixa(sobretot els primers dies i mesos)... És una figura, que quasi més que metge és una ajuda psicològica per a la família per deixar-los tranquils depenent de la situació que visquin amb l'infant.



D'acord amb tot això i més, podriem acabar diguent que la figura del metge, passa molt desepercebuda però, en la meva opinió, pot aportar i veure coses que la família no veu des de dins. Per tant, agraïr la professionalitat dels metges, i les ganes que hi posen per tractar amb cada familia i fer-la única i especial.




Melisa Lozano Carretero

miércoles, 2 de mayo de 2012

Des del principi ... amb ulls de germà

El naixement d’un nou membre a la família marca un canvi dins el nucli familiar. Es tracta d’una nova persona a qui haurà de donar cabuda, estima, dedicació, ... Però, la majoria de vegades qui més senten el canvis que s’apropen són els germans, que sensibles a aquest fet poden passar per una sèrie d’estats ( frustració, por, regressió, protesta, gelosia, ... ) fins a acceptar la nova situació i gaudir de les coses positives que això durà.
Un dels estats més freqüents que pot sofrir el germà és la gelosia: pèrdua de poder, alteracions en el somni o la alimentació, agressivitat; són només alguns dels exemples que poden sorgir en l’arribada d’un nou germà. Tots aquests estats no han d’alarmar als pares ja que és normal que es trobin en aquesta situació. El que sí és molt important és que aprenguin a resoldre i abordar això per superar-ho de forma òptima. Al aconseguir superar l’etapa de la gelosia, el germà haurà progressat en la seva maduració aprenent nous valors i adaptant-se i respectant la nova situació, tenint una visió positiva d’aquesta.
En aquest comentari sobre la visió del germà no podem deixar de banda el vincle que uneix als germans bessons, tant i tant fort. Aquest vincle ja comença dins el ventre de la mare on els  bessons ja són conscients del que es troba al seu entorn. Dins el ventre de la mare es demostra que ja es produeix educació, per les reaccions que sorgeixen, les interaccions, etc.

Teories explicatives del desenvolupament afectiu

Aquí exposem el power point on es resumeixen les teories explicatives del desenvolupament afectiu de tres autors molt coneguts:
  • Sigmund Freud
  • Henri Wallon
  • Jean Piaget


Teories
View more PowerPoint from edemocional


També adjuntem l'article que hem redactat en relació a les teories explicatives, dirigit al personal docent.








Estela Coll Marquès
Maite Gener Bosch

domingo, 29 de abril de 2012

Llindar de sensibilitat

Llindar de sensibilitat.Parlant de les “emocions” amb el grup classe, ha sorgit un concepte que no hem sabut esbrinar tot seguit: “el llindar de sensibilitat”.

Què és?. És la tolerància dels éssers humans al dolor, la mínima percepció a un estímul que cada individu té, essent diferent en cadascú de nosaltres, i que augmenta en el decurs de la nostra existència. És a dir, a més anys viscuts, menys percepció del dolor.

Com a curiositat, sembla ser que no només un mateix estímul, provoca una intensitat de dolor diferent en cada persona, sinó que la proteïna anomenada GIRK, transmissora del dolor, es comporta de manera diferent en funció del sexe: mentre que en el cas del gènere masculí transmet el dolor en intensitats més baixes, no és així en l’ organisme femení, on la mateixa transmissió del dolor es produeix d’una forma més aguda.
Vist això, la famosa dita “los hombres no lloran”, tindria un origen més genètic que no pas cultural ;>

Maite Gener, 2n de GEDI-2012

viernes, 27 de abril de 2012

Des del principi amb ulls d'avi







Els avis:
- Ocupen un lloc especial en la vida dels néts.
- Són les figures més representatives després dels pares.
- Ajuden als pares, transmeten afecte, benestar i tranquil.litat.

Lali Novo Serra.

jueves, 5 de abril de 2012

Des del principi... AMB ULLS DE PARE


Amb el plantejament inicial d’aquest mòdul, i la importància del paper del pare des de l’embaràs, en el desenvolupament dels infants i en les posteriors etapes (durant tota la vida), hem volgut fer una reflexió activa de com es pot sentir la figura masculina (a nivell físic, psíquic i emocional) en el procés de l’embaràs i posteriors anys amb el naixement del nounat.

Imatge extreta del vídeo "El primer crit". Són uns pares mexicans que han triat,  dur la seva filla al món dins una piscina amb dofins, de manera que tots tres (pare, mare i filla) estan junts des del primer moment.

És evident, que la cultura, el context i sobretot la història (la societat tradicional), ha tingut un paper primordial en l’educació de la figura masculina, fent  d’aquesta una persona poc afectiva, amb un rol molt més laboral que de casa, de l’atenció dels seus fills/es, etc. però per sort, amb un bon i equilibrat desenvolupament en igualtat entre sexes, aquests fets van canviant i modificant-se, sempre en benefici pel bon desenvolupament dels infants.
Amb el pas del temps, el pare, degut als canvis en la societat (en algunes cultures encara està un poc lluny), es considera part important i transcendental, ja no només a nivell econòmic, laboral, de responsabilitats, ... sinó en sentits més profunds. Pot expressar com es sent, com ho viu, com li agradaria, en definitiva pot expressar i manifestar sentiments i emocions. Així i tot, el pare és considerat una figura de responsabilitat, d’atenció a la mare, d’entendre a aquesta, etc.

Des del nostre plantejament, hem intentat fer reflexionar als/les alumnes (i possibles lectors/es del bloc), que el pare també te dualitats d’alegria, goig, satisfacció, i preocupació pors, angoixes, sensacions i sentiments contradictoris, per motius del naixement del seu fill/a. Per tant, aquesta responsabilitat, actituds, emocions i sentiments, propis d’una persona (tant masculina com femenina), davant un canvi tant important com és ser pare o mare, fa que també “pateixi” i pugui sentir-se de diferent estat (físic, cognitiu, emocional), durant l’embaràs i en temps posteriors.

Des d’aquí, animem a participar en tot, de manera responsable i afectiva a tots els pares que en algun moment han pogut sentir el desig, plaer i amor d’un infant, recordant a les mares, que els pares també senten, viuen i s’emocionen, volen ser partícips en igualtat de condicions, durant l’embaràs i en el naixement del seu infant.

                                                                “LA UNIÓN DE LA FAMILIA NO SE MIDE POR EL NÚMERO DE
MIEMBROS, SINO POR LA UNIÓN QUE HAY EN ELLOS”.
Pel nivell emocional de cada persona, al voltant dels infants, ja siguin homes o dones.


 Isma Vidal 
                                    i
Natalia Vinent 

martes, 20 de marzo de 2012

Els sentiments de la mare

La dona embarassada experimenta canvis importants tant a nivell físic com a nivell mental. El procés emocional que viu és molt complex i cada dona el viu de manera diferent, ja que les seves emocions poden ser molt diverses, depenen de la seva història, de les seves vivències i de l’entorn.

L’estat emocional de la dona embarassada condiciona directament el desenvolupa- ment del bebè. Per tant, és essencial que tant la dona com el seu entorn vetllin per un ambient afectiu i emocional positiu.

La dona ha de cuidar-se i ha d’estimar-se a si mateixa per tal d’aconseguir la tranquil•litat i l’equilibri intern. També, és molt important que el seu entorn proper sigui conscient de les necessitats de la mare a nivell afectiu i comprensiu, per tal d’acompanyar-la en el procés de canvi tant profund que travessa. El seu recolzament serà fonamental per crear un estat plàcid i serè durant i després de l’embaràs.

Desafortunadament, encara la societat actual dóna més importància a la salut física de la mare i del bebè que a la seva dimensió emocional. Les institucions responsables haurien de replantejar-se els esforços que hi dediquen a aquesta dimensió, ja que un embaràs viscut dins un context positiu dóna més oportunitat a l’infant de desenvolupar-se amb èxit i de convertir-se en un bon ciutadà en el futur.

Durant l’embaràs les emocions d’una mare són contradictòries. Per una part, es viuen sentiments d’eufòria, d’il•lusió, d’alegria, etc. Però, apart d’aquests sentiments, la dona sent noves pors, angoixes i dubtes.  L’estat ideal seria trobar un equilibri entre aquests sentiments. Això, farà recórrer a la dona embarassada un camí a nivell emocional que l’ajudarà a crear la seva nova identitat i a assimilar la nova situació que ha d’afrontar.

En definitiva, podem dir que, quan una dóna es converteix en mare, hi ha una abans i un després en la seva vida. Les noves circumstàncies i responsabilitats faran que una dona no torni a ser mai més com era abans. El fil conductor de la seva vida ja serà un altre, els fills, encara que amb el pas del temps, moltes dones comencen a reprendre el seu paper dins la parella, la família i la societat en general.


domingo, 18 de marzo de 2012

Des del principi, amb ulls de nadó


Com li agradaria néixer a un nadó si pogués triar?
  • Si venc de l'obscuritat, que no m'esperi la llum: els nadons viuen durant 9 mesos en la més absoluta foscor, i els seus ulls mai han vist la llum. Per tant a la sala de part hi hauria d'haver una llum tènua i no llums deslumbrants.
  • Si estava amb la meva mare, que segueixi estant amb ella: el fet de pesar els nens, medir-los, rentar-los, tallar-lis el cordó umbilical... pot esperar. La rapidesa en aquests moments no és bona, el nen ha de notar que està amb la mare.
  • Aigua, per què no?: si un nen neix a l'aigua passa d'estar rodejat de líquid amniòtic a estar també amb líquid, per tant el canvi no és tan brusc i el naixement serà més fàcil per ell.
Us deixem l'enllaç d'on ho vàrem extreure, perquè també hi ha moltes més coses interessants:
http://www.bebesymas.com/recien-nacido/como-elegiria-nacer-un-bebe


Maite i Estela

domingo, 4 de marzo de 2012

Educació emocional des del ventre matern

Aquest és un dels documentals de Redes més interessants i impactants pel que fa a l'educació emocional. No tan sols l'hem de treballar a partir d'una certa edat, sinó que ja abans de ser concebut l'infant, tot allò que la mare viu i sent amb els que l'envolten, eduquen al futur fillet.  Un episodi que no podeu deixar de veure i donar-li la importància que té.
Bona setmana!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...