Al
passat segon quadrimestre vam veure la part del desenvolupament social, i dins
aquest parlàvem dels agents de socialització, com la família, l’escola, el grup
d’iguals, i l’educació incidental que aporta la televisió.
Doncs
bé, vull reflexionar sobre aquest últim tema, la televisió.
Com
es pot llegir al llibre Desarrollo
Socioafectivo, de Marisa del Río i Núria Prat, els mass media, i en especial
la televisió són avui en dia agents de socialització de primera línia.
La
televisió, a segons quines cases, és com un membre més de la família, sovint el
primer que es va a “visitar” quan s’arriba a casa, i que fins i tot de vegades
deixem encesa perquè “ens fa companyia”.
A
moltes cases hi ha un televisor a la cuina, un al menjador, i a cada habitació.
Per tant, és gairebé inevitable escapar-ne. La televisió ens roba les converses
que podríem tenir a casa tots junts durant l’hora de dinar, ens evadeix del món
real, i ens mostra el que vol que veiem. Amb la televisió, ens poden enganar en
voler, ja que creiem tot el que hi surt; se’ns fa oblidar el nostre propi
criteri, fent que a la majoria dels casos s’unifiqui amb el criteri que estigui
“de moda”.
“La
televisión proporciona modelos diferentes de comportamiento y amplía el abanico
de opciones de vida de los pequeños” (Desarrollo
Socioafectivo), però aquests models de comportament, a molts de programes
no són els més adequats.
Pensem
en els programes de premsa rosa, emesos des de les 16 fins a les 20, en ple
horari infantil. En aquests, es parla sobre famosos i els seus pedaços bruts,
es crida, mai no es respecta el torn de paraula, i sovint apareix la temàtica
sexual i la violència.
Això
és el que volem que vegin els nostres infants? Evidentment que no, però si
algun membre de la casa ho veu, possiblement el nen/a estarà exposat a veure-ho
també. I aquests petits nostres encara no tenen prou criteri per saber si el
que estan veient és bo o no; se’n fien completament d’allò que la seva família
els mostra.
Per
tant, si aquells programes són vistos a casa, en teoria deu ser perquè el que s’hi
fa no és dolent, no? Així doncs, està bé cridar a algú quan el que ha fet no m’agrada,
igual que no respectar els torns de paraula, o solucionar els conflictes amb
violència?
Els
adults som sempre un model a seguir pels fillets, fins i tot a l’hora de veure
la tele. Per aquest motiu, hem de tenir molta cura amb els programes que veiem
mentre els nens hi són presents, ja que com ja he dit, els models de
comportament no són els més òptims.
Hem
d’anar molt amb compte no tan sols amb els programes esmentats més amunt, sinó
també amb els dibuixos animats. Tot i que semblen “coses per a nens”, els hem de
ben analitzar abans.
Sèries
com “Doraemon”, si ens hi fixem, no són bons models, ja que surt una mare sempre
cridant al seu fill, un nen que mai fa els deures, diu mentides, i sempre es
fica en problemes.
A
on han quedat els programes com “Barrio Sésamo”? En aquells es veia un veïnat
ben avingut, a on s’intentaven ajudar els uns als altres, a on hi havia bons
modals, i fins i tot ensenyaven continguts com aprendre a contar!
Penso
que els adults hem de vigilar molt què es veu a la televisió, i en quina
freqüència es fa. No està malament veure una estona de televisió al dia, però s’ha
de triar què es veu, per intentar que allò vist a la televisió coincideixi amb
el què intentem inculcar als nostres infants.
Lali Novo Serra
