jueves, 14 de junio de 2012

Va de petits...

A partir del que na Melissa ha compartit avui amb nosaltres, l'embaràs de la seva amiga, na Míriam, m'ha fet ganes compartir amb vosaltres aquest text que tenia escrit:


"Fa 3 anys, sa mamà va quedar embarassada. Ella ja tenia 43 anys, i estava regirada. Noltros estàvem ben il·lusionats amb l’arribada d’un nou petit o petita a casa.
Ella tenia por de ser una mare “vella i carca”, com ho havia estat la seva, amb qui es duia 44 anys, però a poc a poc la vam anar convencent que els temps han canviat, i que no és el mateix el caràcter de la seva mare i l’època en què la va tenir, que els nostres temps actuals.

A principis de març, quan tot just estava embarassada d’un meset, vam tenir un ensurt: pensàvem que perdria la criatura. No us podeu imaginar quina tristor teníem. És com estar veient que se’t pot morir un familiar, tot i que pràcticament aquest no està ni format del tot. És increïble l’estimació que es pot tenir a un bebè de nomes un mes de gestació, que encara no és nat, a qui encara no has vist ni la cara.
Quan s’explica a algú, hom pensa “ho són exagerats! És impossible que s’estimin a un fetus d’un mes”. Però sí, ens l’estimàvem, i molt. En el moment en què els van dir que només havia estat un ensurt, tots vam plorar d’alegria. I en el moment en què sa mamà mos va dir que havien sentit el batec del cor d’aquell futur germanet o germaneta, encara vam plorar més. “Si Déu vol, tindrem aquesta criatureta a principis de novembre”.

Van ser nou mesos amb complicacions de caràcter familiar, però dins d’açò, podria dir que van ser un dels millors nou mesos de la meva vida. Aquella emoció del dia a dia, de pensar “Tornaré a ser germana major, i viuré l’embaràs adonant-me’n de tot” (cal recordar que em duc sis anys amb el meu germà mitjà, i no recordo res de quan ma mare estava embarassada).
Van ser uns mesos de papallones a l’estómac causats per la satisfacció i l’enamorament que produïa tocar sa panxota de sa mamà i notar que el bebè ens responia amb una altra carícia. I tornava a pensar com es podia estimar tant a algú que no havia nascut. Era tot molt especial.
Jo, que ja tenia 17 anys, i el meu germà, que en tenia 11, ho vam viure amb especial il·lusió: acompanyar a ma mare a comprar roba pre-mamà, que es tingués en compte la nostra opinió a l’hora de comprar qualsevol cosa per el futur membre de la nostra família, veure com d’enamorats estaven els nostres pares... Són sensacions indescriptibles, i que quan les intent expressar amb paraules, sempre es queden curtes, perquè fins que no es viu, no es pot saber.


Però un dia se’m va encendre una bombeta, una idea va venir al meu cap: “Sa mamà ja té una edat a la qual l’embaràs i el part poden tenir complicacions. I la criatura també. I si té Síndrome de Down?” I això em rodava dins el cap, i realment em feia molta por que això succeís. Primerament perquè pensava que la criatura ho podria passar malament a l’escola, si els altres nens se’n reien, o que no pogués ser acceptat socialment. També m’apurava la pena que passarien els meus pares, perquè els conec prou bé, i sé que pensarien que amb l’edat que tenien, si tenien un infant amb aquesta síndrome, quan ells morissin seria una càrrega per als seus germans.
I per últim, i ho he de reconèixer, un dubte inconscient assaltava la meva ment: “Seré capaç d’estimar-me’l?”.

“Seré capaç d’estimar-me’l?” DE VER? De ver pensava açò? Ara quan ho record pens com pot ser possible que ni em plantegés aquesta qüestió. Si ja me l’estimava tant quan només feia un més que estava “creat”, com no me l’havia d’estimar en néixer? Com no m’havia de desviure igualment per aquest germà? Realment, i ara que en Sergi té dos anys, em demano com pot ser que en algun moment se’m passés això pel cap. I tant que me l’hauria estimat! I igual com faig ara, hauria intentat demostrar-li a ell que me l’estim, i que és una part molt important a la meva vida, com a germà meu que és, però també per la connexió tant especial que tenc amb ell.

Diguem que ell va accelerar el meu rellotge biològic, i amb l’edat que tenia, i sent de la manera que sóc, que m’encanten els infants, no vaig tenir ni tenc un rol de germana, de jugar amb ell, d’enfadar-m’hi, etc., que és la relació que ell i en Lito tenen. Sinó que em sortia més la part de “mamà” que duc a dins, la part de tenir cura d’aquell infant, de fer-li el bany, de donar-li el berenar, de tenir-lo en braç fins que s’adormís damunt jo...

I ara, que en Sergi ja és tot un homenet, m’encanta observar com ell i en Lito juguen, com xalen, com esclaten a riure, com s’estimen. I jo, intent aplicar el que aprenc a la universitat amb ell.
I me'ls estim tant tant tant..."

Fotografia: aquí ens teniu, de menor a major. En Sergi, en Lito, i jo mateixa, "na Natalieta", com ells em diuen.

Natalia Vinent Riudavets

...no sabía que llegaría un momento donde las fronteras de mi ser no estarían en mi piel sino en la suya, en el que miraría mi vida a través de sus ojos, y la vería cargada de otros colores, de otros brillos y otras penumbras. No sabía que yo también nacería de nuevo...
 Pepa Horno.Psicóloga infantil. Ser madre, saberse madre, sentirse madre. 


El curs s'ha acabat, i jo encara no m'havia atrevit a publicar el que ara, estic fent...



Tinc una amiga, de 18 anys, na Míriam, que es va quedar embarassada aquest passat septembre. No va ser una situació fàcil, i molt menys, sense la companyia de la seva parella. Ha demostrat ser una persona lluitadora per la vida, vida és la paraula que la defineix, vida és la seva decisió. ZOE, que significa VIDA.
He viscut,setmana rere setmana, mes darrera mes...tot el seu embaràs. Ha estat espectacular veure la seva panxa crèixer, veure com abraçava la seva panxa, com parlava de la criatura que ha de venir, veure com la sentia tant i com se l'estimava.
Les paraules de: "Mira, toca'm la panxa! Es mou!", li feia un rostre alegre, ple de felicitat...


Sempre que podiem parlar tranquil.lament, li contava algunes de les coses que haviem aprés a la classe d'educació socioemocional, les feines que anavem fent, els temaris d'establir vincles, veure amb ulls de nadó, de mare... M'agradava parlar-li d'aquestes coses per assegurar-li que la filleta que porta a dins serà maravellosa i que la vida de tots els infants...és maravellosa. Sabeu? semblava que l'assignatura estava feta per a mi, per a poder donar-li informació, de la importància que té la creació de vincles des de l'embaràs, que encara que hi hagi persones que no ho saben,aquests nou mesos són primordials per donar la bona arribada. De cada vegada m'interessava més, tenia ganes d'aprendre, ganes d'anar-li a dir totes les coses que havia aprés! Li agradava, ho veia, li agradava veure els videos, parlavem sobre aquestes informacions que a vegades se'ns obliden, em deia els seus punts de vista...



Ara ja està arribant a la fi del seu embaràs, en qualsevol moment ,na Zoe, pot nèixer. Ella mai ha tingut por al part però, sap que és un moment molt important i delicat. Té moltes ganes i això fa que el seu estat d'ànim hagi canviat; ella és feliç, i tan sols pensa en la felicitat de la seva filla...i vol aconseguir ser una mare dedicada plenament a ella, estimar-la i demostrar-li la importància que va tenir la seva decisió elegint la vida, elegint viure la seva vida al seu costat.

Na Míriam, fa un parell de setmanes, va rebre una carta molt especial,escrita per la seva germana. Van haver-hi unes línies que em van posar la pell de gallina...

‘Rebosant de vida, despertes dia rere dia i empenys lluny de tu, cap a l'abism, tot allò que pugui frenar-te... Avances, no t'enganxes absurdament al passat. Encara m'al•lucines. Qui millor que tu per donar vida? Una mare de cor pur per un cor pur d'un nadó’”. E.M.S


Qui millor que ella, elegint per la vida, per la maravellosa vida...que porta un nadó.





Melisa Lozano Carretero
2n Educació Infantil
Ed.Socioemocional

miércoles, 13 de junio de 2012

L'educació emocional

Vull compartir amb vosaltres aquest fragment d'un dels programes de Redes que tracta l'educació emocional. Eduard Punset entrevista al neurocientífic Antonio Damasio que ha centrat les seves investigacions en l'estudi de les emocions i els sentiments dels éssers humans.
Damasio afirma que el ventall d'emocions inherents a l'ésser humà inclou tant les emocions positives com les negatives. Defèn que l'educació emocional hauria de tenir com a finalitat donar eines als infants per reconèixer i organitzar les seves emocions, ajudant-lo a cultivar les positives i a autoregular les negatives.
La meva opinió és que s'ha d'educar emocionalment des del respecte a la llibertat de sentir, és a dir, no hem de reprimir aquestes emocions negatives que senten els infants, sinó que l'hem d'ajudar a reconèixer-les, a expressar-les, a analitzar-les i a controlar-les. 
Els infants tenen dret a sentir emocions negatives, ja que és essencial per al seu desenvolupament i no s'han de sentir jutjats per això. La nostra tasca consisteix en aprofitar aquestes ocasions per treballar aquest tipus d'emocions i d'aquesta manera no acabaran convertint-se en una frustració per l'infant ni en una emoció reprimida que pot derivar en conseqüències no desitjades.

Una frase d'Aristòtil que m'agrada molt i on emergeix aquesta idea que ens planteja el vídeo és: "Tots podem enfadar-nos, això és fàcil. Però enfadar-nos amb la persona correcta, en la mesura justa, en el moment adequat, per una raó pertinent i d'un mode apropiat, això no és fàcil".

Això, cal educar-ho.

Sandra Campano






Fragment extret del capítol 394. Aquest és l'enllaç per poder veure el vídeo complet http://tu.tv/videos/redes-394-educacion-emocional-11-04-06
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...