La televisió

Al passat segon quadrimestre vam veure la part del desenvolupament social, i dins aquest parlàvem dels agents de socialització, com la família, l’escola, el grup d’iguals, i l’educació incidental que aporta la televisió.

Doncs bé, vull reflexionar sobre aquest últim tema, la televisió.

Com es pot llegir al llibre Desarrollo Socioafectivo, de Marisa del Río i Núria Prat, els mass media, i en especial la televisió són avui en dia agents de socialització de primera línia.

La televisió, a segons quines cases, és com un membre més de la família, sovint el primer que es va a “visitar” quan s’arriba a casa, i que fins i tot de vegades deixem encesa perquè “ens fa companyia”.

A moltes cases hi ha un televisor a la cuina, un al menjador, i a cada habitació. Per tant, és gairebé inevitable escapar-ne. La televisió ens roba les converses que podríem tenir a casa tots junts durant l’hora de dinar, ens evadeix del món real, i ens mostra el que vol que veiem. Amb la televisió, ens poden enganar en voler, ja que creiem tot el que hi surt; se’ns fa oblidar el nostre propi criteri, fent que a la majoria dels casos s’unifiqui amb el criteri que estigui “de moda”.

“La televisión proporciona modelos diferentes de comportamiento y amplía el abanico de opciones de vida de los pequeños” (Desarrollo Socioafectivo), però aquests models de comportament, a molts de programes no són els més adequats.

Pensem en els programes de premsa rosa, emesos des de les 16 fins a les 20, en ple horari infantil. En aquests, es parla sobre famosos i els seus pedaços bruts, es crida, mai no es respecta el torn de paraula, i sovint apareix la temàtica sexual i la violència.

Això és el que volem que vegin els nostres infants? Evidentment que no, però si algun membre de la casa ho veu, possiblement el nen/a estarà exposat a veure-ho també. I aquests petits nostres encara no tenen prou criteri per saber si el que estan veient és bo o no; se’n fien completament d’allò que la seva família els mostra.

Per tant, si aquells programes són vistos a casa, en teoria deu ser perquè el que s’hi fa no és dolent, no? Així doncs, està bé cridar a algú quan el que ha fet no m’agrada, igual que no respectar els torns de paraula, o solucionar els conflictes amb violència?

Els adults som sempre un model a seguir pels fillets, fins i tot a l’hora de veure la tele. Per aquest motiu, hem de tenir molta cura amb els programes que veiem mentre els nens hi són presents, ja que com ja he dit, els models de comportament no són els més òptims.

Hem d’anar molt amb compte no tan sols amb els programes esmentats més amunt, sinó també amb els dibuixos animats. Tot i que semblen “coses per a nens”, els hem de ben analitzar abans.

Sèries com “Doraemon”, si ens hi fixem, no són bons models, ja que surt una mare sempre cridant al seu fill, un nen que mai fa els deures, diu mentides, i sempre es fica en problemes.

A on han quedat els programes com “Barrio Sésamo”? En aquells es veia un veïnat ben avingut, a on s’intentaven ajudar els uns als altres, a on hi havia bons modals, i fins i tot ensenyaven continguts com aprendre a contar!

Penso que els adults hem de vigilar molt què es veu a la televisió, i en quina freqüència es fa. No està malament veure una estona de televisió al dia, però s’ha de triar què es veu, per intentar que allò vist a la televisió coincideixi amb el què intentem inculcar als nostres infants.

Lali Novo Serra

Va de petits...

A partir del que na Melissa ha compartit avui amb nosaltres, l'embaràs de la seva amiga, na Míriam, m'ha fet ganes compartir amb vosaltres aquest text que tenia escrit:

"Fa 3 anys, sa mamà va quedar embarassada. Ella ja tenia 43 anys, i estava regirada. Noltros estàvem ben il·lusionats amb l’arribada d’un nou petit o petita a casa.

Ella tenia por de ser una mare “vella i carca”, com ho havia estat la seva, amb qui es duia 44 anys, però a poc a poc la vam anar convencent que els temps han canviat, i que no és el mateix el caràcter de la seva mare i l’època en què la va tenir, que els nostres temps actuals.

A principis de març, quan tot just estava embarassada d’un meset, vam tenir un ensurt: pensàvem que perdria la criatura. No us podeu imaginar quina tristor teníem. És com estar veient que se’t pot morir un familiar, tot i que pràcticament aquest no està ni format del tot. És increïble l’estimació que es pot tenir a un bebè de nomes un mes de gestació, que encara no és nat, a qui encara no has vist ni la cara.

Quan s’explica a algú, hom pensa “ho són exagerats! És impossible que s’estimin a un fetus d’un mes”. Però sí, ens l’estimàvem, i molt. En el moment en què els van dir que només havia estat un ensurt, tots vam plorar d’alegria. I en el moment en què sa mamà mos va dir que havien sentit el batec del cor d’aquell futur germanet o germaneta, encara vam plorar més. “Si Déu vol, tindrem aquesta criatureta a principis de novembre”.

Van ser nou mesos amb complicacions de caràcter familiar, però dins d’açò, podria dir que van ser un dels millors nou mesos de la meva vida. Aquella emoció del dia a dia, de pensar “Tornaré a ser germana major, i viuré l’embaràs adonant-me’n de tot” (cal recordar que em duc sis anys amb el meu germà mitjà, i no recordo res de quan ma mare estava embarassada).

Van ser uns mesos de papallones a l’estómac causats per la satisfacció i l’enamorament que produïa tocar sa panxota de sa mamà i notar que el bebè ens responia amb una altra carícia. I tornava a pensar com es podia estimar tant a algú que no havia nascut. Era tot molt especial.

Jo, que ja tenia 17 anys, i el meu germà, que en tenia 11, ho vam viure amb especial il·lusió: acompanyar a ma mare a comprar roba pre-mamà, que es tingués en compte la nostra opinió a l’hora de comprar qualsevol cosa per el futur membre de la nostra família, veure com d’enamorats estaven els nostres pares... Són sensacions indescriptibles, i que quan les intent expressar amb paraules, sempre es queden curtes, perquè fins que no es viu, no es pot saber.

Però un dia se’m va encendre una bombeta, una idea va venir al meu cap: “Sa mamà ja té una edat a la qual l’embaràs i el part poden tenir complicacions. I la criatura també. I si té Síndrome de Down?” I això em rodava dins el cap, i realment em feia molta por que això succeís. Primerament perquè pensava que la criatura ho podria passar malament a l’escola, si els altres nens se’n reien, o que no pogués ser acceptat socialment. També m’apurava la pena que passarien els meus pares, perquè els conec prou bé, i sé que pensarien que amb l’edat que tenien, si tenien un infant amb aquesta síndrome, quan ells morissin seria una càrrega per als seus germans.

I per últim, i ho he de reconèixer, un dubte inconscient assaltava la meva ment: “Seré capaç d’estimar-me’l?”.

“Seré capaç d’estimar-me’l?” DE VER? De ver pensava açò? Ara quan ho record pens com pot ser possible que ni em plantegés aquesta qüestió. Si ja me l’estimava tant quan només feia un més que estava “creat”, com no me l’havia d’estimar en néixer? Com no m’havia de desviure igualment per aquest germà? Realment, i ara que en Sergi té dos anys, em demano com pot ser que en algun moment se’m passés això pel cap. I tant que me l’hauria estimat! I igual com faig ara, hauria intentat demostrar-li a ell que me l’estim, i que és una part molt important a la meva vida, com a germà meu que és, però també per la connexió tant especial que tenc amb ell.

Diguem que ell va accelerar el meu rellotge biològic, i amb l’edat que tenia, i sent de la manera que sóc, que m’encanten els infants, no vaig tenir ni tenc un rol de germana, de jugar amb ell, d’enfadar-m’hi, etc., que és la relació que ell i en Lito tenen. Sinó que em sortia més la part de “mamà” que duc a dins, la part de tenir cura d’aquell infant, de fer-li el bany, de donar-li el berenar, de tenir-lo en braç fins que s’adormís damunt jo...

I ara, que en Sergi ja és tot un homenet, m’encanta observar com ell i en Lito juguen, com xalen, com esclaten a riure, com s’estimen. I jo, intent aplicar el que aprenc a la universitat amb ell.

I me'ls estim tant tant tant..."

Fotografia: aquí ens teniu, de menor a major. En Sergi, en Lito, i jo mateixa, "na Natalieta", com ells em diuen.

Natalia Vinent Riudavets

...no sabía que llegaría un momento donde las fronteras de mi ser no estarían en mi piel sino en la suya, en el que miraría mi vida a través de sus ojos, y la vería cargada de otros colores, de otros brillos y otras penumbras. No sabía que yo también nacería de nuevo...

 Pepa Horno.Psicóloga infantil. Ser madre, saberse madre, sentirse madre. 

El curs s'ha acabat, i jo encara no m'havia atrevit a publicar el que ara, estic fent...

Tinc una amiga, de 18 anys, na Míriam, que es va quedar embarassada aquest passat septembre. No va ser una situació fàcil, i molt menys, sense la companyia de la seva parella. Ha demostrat ser una persona lluitadora per la vida, vida és la paraula que la defineix, vida és la seva decisió. ZOE, que significa VIDA.
He viscut,setmana rere setmana, mes darrera mes...tot el seu embaràs. Ha estat espectacular veure la seva panxa crèixer, veure com abraçava la seva panxa, com parlava de la criatura que ha de venir, veure com la sentia tant i com se l'estimava.
Les paraules de: "Mira, toca'm la panxa! Es mou!", li feia un rostre alegre, ple de felicitat...


Sempre que podiem parlar tranquil.lament, li contava algunes de les coses que haviem aprés a la classe d'educació socioemocional, les feines que anavem fent, els temaris d'establir vincles, veure amb ulls de nadó, de mare... M'agradava parlar-li d'aquestes coses per assegurar-li que la filleta que porta a dins serà maravellosa i que la vida de tots els infants...és maravellosa. Sabeu? semblava que l'assignatura estava feta per a mi, per a poder donar-li informació, de la importància que té la creació de vincles des de l'embaràs, que encara que hi hagi persones que no ho saben,aquests nou mesos són primordials per donar la bona arribada. De cada vegada m'interessava més, tenia ganes d'aprendre, ganes d'anar-li a dir totes les coses que havia aprés! Li agradava, ho veia, li agradava veure els videos, parlavem sobre aquestes informacions que a vegades se'ns obliden, em deia els seus punts de vista...

Ara ja està arribant a la fi del seu embaràs, en qualsevol moment ,na Zoe, pot nèixer. Ella mai ha tingut por al part però, sap que és un moment molt important i delicat. Té moltes ganes i això fa que el seu estat d'ànim hagi canviat; ella és feliç, i tan sols pensa en la felicitat de la seva filla...i vol aconseguir ser una mare dedicada plenament a ella, estimar-la i demostrar-li la importància que va tenir la seva decisió elegint la vida, elegint viure la seva vida al seu costat.

Na Míriam, fa un parell de setmanes, va rebre una carta molt especial,escrita per la seva germana. Van haver-hi unes línies que em van posar la pell de gallina...

‘Rebosant de vida, despertes dia rere dia i empenys lluny de tu, cap a l'abism, tot allò que pugui frenar-te... Avances, no t'enganxes absurdament al passat. Encara m'al•lucines. Qui millor que tu per donar vida? Una mare de cor pur per un cor pur d'un nadó’”. E.M.S


Qui millor que ella, elegint per la vida, per la maravellosa vida...que porta un nadó.

Melisa Lozano Carretero
2n Educació Infantil
Ed.Socioemocional

L'educació emocional

Vull compartir amb vosaltres aquest fragment d'un dels programes de Redes que tracta l'educació emocional. Eduard Punset entrevista al neurocientífic Antonio Damasio que ha centrat les seves investigacions en l'estudi de les emocions i els sentiments dels éssers humans.

Damasio afirma que el ventall d'emocions inherents a l'ésser humà inclou tant les emocions positives com les negatives. Defèn que l'educació emocional hauria de tenir com a finalitat donar eines als infants per reconèixer i organitzar les seves emocions, ajudant-lo a cultivar les positives i a autoregular les negatives.

La meva opinió és que s'ha d'educar emocionalment des del respecte a la llibertat de sentir, és a dir, no hem de reprimir aquestes emocions negatives que senten els infants, sinó que l'hem d'ajudar a reconèixer-les, a expressar-les, a analitzar-les i a controlar-les. 

Els infants tenen dret a sentir emocions negatives, ja que és essencial per al seu desenvolupament i no s'han de sentir jutjats per això. La nostra tasca consisteix en aprofitar aquestes ocasions per treballar aquest tipus d'emocions i d'aquesta manera no acabaran convertint-se en una frustració per l'infant ni en una emoció reprimida que pot derivar en conseqüències no desitjades.

Una frase d'Aristòtil que m'agrada molt i on emergeix aquesta idea que ens planteja el vídeo és: "Tots podem enfadar-nos, això és fàcil. Però enfadar-nos amb la persona correcta, en la mesura justa, en el moment adequat, per una raó pertinent i d'un mode apropiat, això no és fàcil".

Això, cal educar-ho.

Sandra Campano






Fragment extret del capítol 394. Aquest és l'enllaç per poder veure el vídeo complet http://tu.tv/videos/redes-394-educacion-emocional-11-04-06

El vincle d'aferrament

A l'hora de fer la pràctica 2, nosaltres vam triar el tema del vincle de l'aferrament.

Aquest és l'article realitzat sobre el tema.

Esperem que us agradi i us ajudi.

Lali Novo Serra
Natalia Vinent Riudavets

View more documents from nvr184.

">

Article socioemocional2

View more documents from nvr184.

CARACTERÍSTIQUES DE L'AFECTIVITAT INFANTIL

La importància de l’afectivitat en les nostres vides

L’afectivitat és un aspecte important en l’evolució de tot ésser humà, per tant, la vivència i l’expressió dels diferents estats afectius jugarà un paper fonamental en el desenvolupament de l’individu.

Els sentiments i les emocions formen part del desenvolupament de l’afectivitat. No poden anar mai deslligades, tenen que formar part d’un engranatge únic perquè el seu funcionament sigui efectiu.

Per tal d’utilitzar aquests sentiments i emocions, els autors Salovey i Mayer diuen que és necessari saber  manejar-los, discriminar entre ells i utilitzar aquests coneixements per dirigir els propis pensaments i accions.

Per mitjà de l’educació emocional, els infants aprenen a gestionar i autoregular-se. Aquest procés educatiu ha de ser  continu i permanent i s’ha d’introduir en edats primerenques perquè aprenguin a donar nom a les seves emocions, a reconèixer-les i a saber expressar-les.

Els adults i tot l’entorn proper seran clau en aquest procés emocional per acompanyar als infants en l’evolució de l’afectivitat. 

Emocions que apareixen en l’afectivitat

Els infants expressen les seves emocions mitjançant una sèrie de senyals; gràcies a elles, els adults poden comprendre l’estat emocional en què es troben.

Els tipus d’emocions que sorgeixen als primers mesos són: aversió, alegria, sorpresa, tristesa, enuig o ira i por.

Cada tipus d’emoció té uns trets característics, que moltes vegades venen acompanyats d’expressions facials o sonores. Aquestes emocions són universals, però cada cultura condiciona la seva forma d’expressar-les, en funció d’on visquin els infants.

També existeixen unes emocions de tipus secundàries, anomenades emocions autoconscients que sorgeixen cap als dos anys de vida. Aquestes són la vergonya, l’orgull, la culpabilitat i l’enveja, i a diferència de les altres, són emocions que mitjançant estratègies poden ser arribar a ser educables.

Funcions de les emocions

Les emocions tenen dues funcions: adaptativa i social. En la funció adaptativa, la resposta de l’infant variarà. Quan les emocions són positives, tendirà a voler experimentar-les novament, en canvi, les negatives a evitar-les o substituir-les.

La funció social ajudarà a l’infant a saber expressar les emocions, contenir-les i comprendre emocionalment els altres per arribar a desenvolupar l’empatia. Gràcies al llenguatge, al joc simbòlic i a la capacitat empàtica dels pares i la seva interacció amb ells, els infants l’enfortiran.

Com les autoregulem?

Durant el primer any, l’infant necessita l’adult perquè té una capacitat limitada per poder autoregular-se. Però amb el temps, ja pot modificar l’estímul que rep i per tant, pot canviar el seu estat emocional sense ajuda, autoregulant-se per ell mateix.

Mitjançant el reconeixement de la seva pròpia identitat com a individu diferents als demés, els infants aprendran a autovalorar-se.

Per tant, podem adonar-nos que les emocions són regulables i fonamentals per poder comprendre als demés i que ens comprenguin a nosaltres mateixos.

Hem de ser conscients que els infants no poden expressar a vegades el que senten, i que som els adults els qui els hem de facilitar el camí fins que aprenguin a expressar-se verbalment per ells mateixos.

Les emocions formen part de la nostra vida diària i són fonamentals per a un desenvolupament emocional saludable que serà la clau per altres tipus de creixement.

 Elsa Perches

Fanny Mascaró

Dificultats i conflictes relacionats amb l'afectivitat infantil

Aquest article pretén informar, tant a les famílies com als docents, sobre els conflictes i dificultats que l’infant ha de fer front al llarg del seu procés de desenvolupament emocional.
Intentem definir les diferents conductes que pot adoptar un infant davant un conflicte emocional intern i també pretenem donar eines a l’adult per ajudar a l’infant a superar aquestes dificultats. Article conflictes i_dificultats_emocionals

View more documents from edemocional