martes, 28 de agosto de 2012

La televisió


Al passat segon quadrimestre vam veure la part del desenvolupament social, i dins aquest parlàvem dels agents de socialització, com la família, l’escola, el grup d’iguals, i l’educació incidental que aporta la televisió.

Doncs bé, vull reflexionar sobre aquest últim tema, la televisió.

Com es pot llegir al llibre Desarrollo Socioafectivo, de Marisa del Río i Núria Prat, els mass media, i en especial la televisió són avui en dia agents de socialització de primera línia.
La televisió, a segons quines cases, és com un membre més de la família, sovint el primer que es va a “visitar” quan s’arriba a casa, i que fins i tot de vegades deixem encesa perquè “ens fa companyia”.
A moltes cases hi ha un televisor a la cuina, un al menjador, i a cada habitació. Per tant, és gairebé inevitable escapar-ne. La televisió ens roba les converses que podríem tenir a casa tots junts durant l’hora de dinar, ens evadeix del món real, i ens mostra el que vol que veiem. Amb la televisió, ens poden enganar en voler, ja que creiem tot el que hi surt; se’ns fa oblidar el nostre propi criteri, fent que a la majoria dels casos s’unifiqui amb el criteri que estigui “de moda”.

“La televisión proporciona modelos diferentes de comportamiento y amplía el abanico de opciones de vida de los pequeños” (Desarrollo Socioafectivo), però aquests models de comportament, a molts de programes no són els més adequats.
Pensem en els programes de premsa rosa, emesos des de les 16 fins a les 20, en ple horari infantil. En aquests, es parla sobre famosos i els seus pedaços bruts, es crida, mai no es respecta el torn de paraula, i sovint apareix la temàtica sexual i la violència.

Això és el que volem que vegin els nostres infants? Evidentment que no, però si algun membre de la casa ho veu, possiblement el nen/a estarà exposat a veure-ho també. I aquests petits nostres encara no tenen prou criteri per saber si el que estan veient és bo o no; se’n fien completament d’allò que la seva família els mostra.
Per tant, si aquells programes són vistos a casa, en teoria deu ser perquè el que s’hi fa no és dolent, no? Així doncs, està bé cridar a algú quan el que ha fet no m’agrada, igual que no respectar els torns de paraula, o solucionar els conflictes amb violència?

Els adults som sempre un model a seguir pels fillets, fins i tot a l’hora de veure la tele. Per aquest motiu, hem de tenir molta cura amb els programes que veiem mentre els nens hi són presents, ja que com ja he dit, els models de comportament no són els més òptims.
Hem d’anar molt amb compte no tan sols amb els programes esmentats més amunt, sinó també amb els dibuixos animats. Tot i que semblen “coses per a nens”, els hem de ben analitzar abans.
Sèries com “Doraemon”, si ens hi fixem, no són bons models, ja que surt una mare sempre cridant al seu fill, un nen que mai fa els deures, diu mentides, i sempre es fica en problemes.
A on han quedat els programes com “Barrio Sésamo”? En aquells es veia un veïnat ben avingut, a on s’intentaven ajudar els uns als altres, a on hi havia bons modals, i fins i tot ensenyaven continguts com aprendre a contar!

Penso que els adults hem de vigilar molt què es veu a la televisió, i en quina freqüència es fa. No està malament veure una estona de televisió al dia, però s’ha de triar què es veu, per intentar que allò vist a la televisió coincideixi amb el què intentem inculcar als nostres infants.


Lali Novo Serra

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...