Definició i límits del desenvolupament afectiu

Què és el desenvolupament afectiu?

Definició i límits del desenvolupament afectiu

Melisa Lozano Carretero
Nadia Sánchez Humbert
2n Grau Educació Infantil
Educació Socioemocional

En aquest article coneixerem el concepte de desenvolupament afectiu i els seus límits. Per analitzar de manera completa el concepte de desenvolupament afectiu, es dividirà en diverses parts.

EL DESENVOLUPAMENT

Primerament, ens centrarem en el concepte clau d’aquest article, el desenvolupament. És la seqüència de canvis en el comportament , pensament i sentiment a nivell psicològic i de formació humana, que tenen lloc durant tota la vida.

LÍMITS

Els límits que trobem a l’hora de conèixer el significat de desenvolupament són la quantitat de conceptes que van relacionats a ell, ja que la diferència entre ells té una gran importància a l’hora de comprendre el concepte que estem analitzant.

Aquests conceptes que trobem relacionats, són processos que es donaran de manera simultània en els infants i determinaran la seva evolució. Entre ells trobem el creixement, que són canvis físics que se succeeixen en la persona al llarg de la seva vida, fàcils de observar, mesurar i quantificar(altura, pes...); també destaquem la maduració que són canvis biològics que afecten a l’estructura i la funció de les cèl·lules adaptant-les perquè l’organisme humà pugui complir tot allò pel que ha estat dotat biològicament; seguidament ens trobem amb el concepte clau que seria el desenvolupament que s’identifica com els canvis psicològic i la formació progressiva de les funcions pròpiament humanes (llenguatge, memòria, atenció, etc.); i finalment tenim el concepte d’aprenentatge, que és el procés d’adquisició del coneixement d’alguna cosa per mitjà de l’estudi o de l’experiència i el que pot succeir és que un cop assimilat el nou coneixement, es produeixi un canvi en el comportament, la manera de pensar o actuar.

En segon lloc analitzarem la segona paraula que forma el concepte de desenvolupament afectiu, l’afectivitat.

L’afectivitat és un conjunt de fenòmens afectius; és a dir aquell procés pel que hi passa la persona per anar formant el seu món emocional.
Sorgeix del contacte amb el món exterior i està constituïda per la vivència i l’expressió  dels humans en relació a si mateix, a l’entorn físic i a l’entorn social. Cada persona ha estat rebuda al món amb una afectivitat diferent, per això l’afectivitat és la clau essencial que ens fa diferent als altres.

Hi ha diferents teories que analitzen aquest concepte, i podríem dir que la teoria psicoanalítica associa l’afectivitat amb la personalitat, en canvi d’altres consideren que no és així, que tan sols és un punt important per a la personalitat

En quan a la comprensió d’aquest concepte, també trobem dos límits que ens dificulten clarament la seva comprensió, i que per això seguidament intentarem esbrinar i reconèixer les seves diferències.

Aquests conceptes són les emocions i els sentiments, que són conceptes que van lligats però que són diferents. Podem dir que les emocions, són estats mentals que sorgeixen del sistema nerviós de manera espontània, provocant respostes fisiològiques a diferents estímuls de manera positiva o bé, negativa. Cal dir que un mateix estímul pot provocar respostes diferents en una mateixa persona; que la resposta i la intensitat és subjectiva i depèn tant dels aspectes innats com influïts per l’experiència i l’aprenentatge; i que la reacció es dona en un procés temporal momentani. Al principi l’estimulació arriba fins al màxim i poc a poc disminueix fins extingir-se. Durant els primers sis mesos de vida els infants manifesten sis emocions diferents, com són la ira, l’alegria, la tristesa, la por, l’aversió i la sorpresa; i a mesura que van passant els mesos manifesten altre tipus d’emocions com l’orgull, l’enveja, la culpabilitat, etc.

En canvi per altre lloc tenim els sentiments, que són estats interiors de les persones que experimenten una emoció. Hi són presents encara que no hi hagi un estímul pendent d’una resposta. No és possible controlar la reacció fisiològica, però es pot modificar el sentiment que ens evadeix, depenent el pensament associat a l’emoció viscuda.

En definitiva i com a resum d’aquests dos conceptes podem dir que les emocions i els sentiments es diferencien per la durada i la intensitat en la que es viu, és a dir, les emocions són més breus i més intenses que els sentiments que són més llargs i menys intensos.

FAMÍLIA I ESCOLA

Un altre punt a destacar són els dos factors que intervenen en el desenvolupament afectiu de l’infant, com són la família i l’escola.

La família té dues funcions fonamentals com són assegurar la supervivència de l’infant aportant-li tot allò que necessita i establir una relació afectiva que estimuli les seves potencialitats.

Al mateix temps, dins aquest factor, existeix un vincle molt important que és l’instint maternal el qual provoca el desig de protecció cap a l’infant per part de la mare i l’objectiu per seu el fill és que arribi a ser persona autònoma, capaç de decidir per ell mateix.

En canvi per altre lloc trobem el factor de l’escola on el més important és l’existència de l’afectivitat del mestre i dels companys, ja que, l’educador, en alguns casos passa més hores amb els infants que les pròpies famílies.

Acabam amb una aportació que va fer l’autora i educadora Mª Carmen Díez sobre aquests dos factors: La família és “la escuela del querer” i l’escola és “la escuela del saber”. Així doncs,l’afecte i l’aprenentatge van units amb la familia i l’escola,aconseguint fer de l’infant una persona madura i independent.