jueves, 14 de junio de 2012

Va de petits...

A partir del que na Melissa ha compartit avui amb nosaltres, l'embaràs de la seva amiga, na Míriam, m'ha fet ganes compartir amb vosaltres aquest text que tenia escrit:


"Fa 3 anys, sa mamà va quedar embarassada. Ella ja tenia 43 anys, i estava regirada. Noltros estàvem ben il·lusionats amb l’arribada d’un nou petit o petita a casa.
Ella tenia por de ser una mare “vella i carca”, com ho havia estat la seva, amb qui es duia 44 anys, però a poc a poc la vam anar convencent que els temps han canviat, i que no és el mateix el caràcter de la seva mare i l’època en què la va tenir, que els nostres temps actuals.

A principis de març, quan tot just estava embarassada d’un meset, vam tenir un ensurt: pensàvem que perdria la criatura. No us podeu imaginar quina tristor teníem. És com estar veient que se’t pot morir un familiar, tot i que pràcticament aquest no està ni format del tot. És increïble l’estimació que es pot tenir a un bebè de nomes un mes de gestació, que encara no és nat, a qui encara no has vist ni la cara.
Quan s’explica a algú, hom pensa “ho són exagerats! És impossible que s’estimin a un fetus d’un mes”. Però sí, ens l’estimàvem, i molt. En el moment en què els van dir que només havia estat un ensurt, tots vam plorar d’alegria. I en el moment en què sa mamà mos va dir que havien sentit el batec del cor d’aquell futur germanet o germaneta, encara vam plorar més. “Si Déu vol, tindrem aquesta criatureta a principis de novembre”.

Van ser nou mesos amb complicacions de caràcter familiar, però dins d’açò, podria dir que van ser un dels millors nou mesos de la meva vida. Aquella emoció del dia a dia, de pensar “Tornaré a ser germana major, i viuré l’embaràs adonant-me’n de tot” (cal recordar que em duc sis anys amb el meu germà mitjà, i no recordo res de quan ma mare estava embarassada).
Van ser uns mesos de papallones a l’estómac causats per la satisfacció i l’enamorament que produïa tocar sa panxota de sa mamà i notar que el bebè ens responia amb una altra carícia. I tornava a pensar com es podia estimar tant a algú que no havia nascut. Era tot molt especial.
Jo, que ja tenia 17 anys, i el meu germà, que en tenia 11, ho vam viure amb especial il·lusió: acompanyar a ma mare a comprar roba pre-mamà, que es tingués en compte la nostra opinió a l’hora de comprar qualsevol cosa per el futur membre de la nostra família, veure com d’enamorats estaven els nostres pares... Són sensacions indescriptibles, i que quan les intent expressar amb paraules, sempre es queden curtes, perquè fins que no es viu, no es pot saber.


Però un dia se’m va encendre una bombeta, una idea va venir al meu cap: “Sa mamà ja té una edat a la qual l’embaràs i el part poden tenir complicacions. I la criatura també. I si té Síndrome de Down?” I això em rodava dins el cap, i realment em feia molta por que això succeís. Primerament perquè pensava que la criatura ho podria passar malament a l’escola, si els altres nens se’n reien, o que no pogués ser acceptat socialment. També m’apurava la pena que passarien els meus pares, perquè els conec prou bé, i sé que pensarien que amb l’edat que tenien, si tenien un infant amb aquesta síndrome, quan ells morissin seria una càrrega per als seus germans.
I per últim, i ho he de reconèixer, un dubte inconscient assaltava la meva ment: “Seré capaç d’estimar-me’l?”.

“Seré capaç d’estimar-me’l?” DE VER? De ver pensava açò? Ara quan ho record pens com pot ser possible que ni em plantegés aquesta qüestió. Si ja me l’estimava tant quan només feia un més que estava “creat”, com no me l’havia d’estimar en néixer? Com no m’havia de desviure igualment per aquest germà? Realment, i ara que en Sergi té dos anys, em demano com pot ser que en algun moment se’m passés això pel cap. I tant que me l’hauria estimat! I igual com faig ara, hauria intentat demostrar-li a ell que me l’estim, i que és una part molt important a la meva vida, com a germà meu que és, però també per la connexió tant especial que tenc amb ell.

Diguem que ell va accelerar el meu rellotge biològic, i amb l’edat que tenia, i sent de la manera que sóc, que m’encanten els infants, no vaig tenir ni tenc un rol de germana, de jugar amb ell, d’enfadar-m’hi, etc., que és la relació que ell i en Lito tenen. Sinó que em sortia més la part de “mamà” que duc a dins, la part de tenir cura d’aquell infant, de fer-li el bany, de donar-li el berenar, de tenir-lo en braç fins que s’adormís damunt jo...

I ara, que en Sergi ja és tot un homenet, m’encanta observar com ell i en Lito juguen, com xalen, com esclaten a riure, com s’estimen. I jo, intent aplicar el que aprenc a la universitat amb ell.
I me'ls estim tant tant tant..."

Fotografia: aquí ens teniu, de menor a major. En Sergi, en Lito, i jo mateixa, "na Natalieta", com ells em diuen.

Natalia Vinent Riudavets

4 comentarios:

  1. Si és que sou ben igualets!! :) jeje
    Jo pens que algunes coses de ses que deies a n'aquest relat ara t'han servit per veure que has madurat, que has crescut.
    Que nasqués en Sergi ha estat un regal per tota sa teva família, perquè s'altre dia quan us observava a s'obra de teatre, se us veu una família molt ben avinguda, sense grans problemes, que us estimau i us feis costat uns amb els altres i que teniu un gran llaç que us uneix! Disfruta de cada moment en família perquè és lo més preciós que es pot tenir en aquesta vida :)

    ESTELA

    ResponderEliminar
  2. Estic molt contenta que t'hagis decidit a posar-ho per aqui també!! En Sergi és un bombonet i un preciós regal !!

    ResponderEliminar
  3. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  4. La teva història m'ha agradat molt, jo també he passat per algú semblant, ja que jo tenia deu anys quan la meva germana va néixer i no m'enrecordo molt, però si quan va néixer el meu germà. La meva mare era jove, no com el teu cas, però ja tenia tres fills i no en volia més. Per aquest motiu, va decidir operar-se i quina sorpresa ens vam dur quan a l'any de l'operació, vam saber que estava embarassada. Ella no s'ho esperava i la situació econòmica no era la millor, però entre tots la vam motivar perquè seguís endavant amb l'embaràs. Va ser un part molt complicat, però finalment tot va anar bé i vaig poder disfrutar molt tant de l'embaràs com quan va néixer. També, em vaig sentir com tu, no m'identificava com la seva germana sinó com una segona mare. La meva mare feia molta feina i jo sempre m'encarregava dels dos petits. Ara tots dos, són adolescents i van a la seva, però quan els miro només penso l'alegria que m'ha donat poder cuidar-los i estimar-los com encara a dia d'avui, segueix fent. Fani

    ResponderEliminar

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...