Dels castellers a la vida

Dels castellers també van sorgir altres idees que em van recordar el que Einstein va escriure sobre la crisi. La comparació dels castellers amb les proves que ens posa el camí de la vida és una metàfora aplicable a qualsevol situació que requereix de força i superació.

Les dificultats amb que es troben els castellers i la seva decisió de tornar-ho intentar, cercant estratègies i noves oportunitats, ens ha de servir d’exemple per posar-ho a la pràctica a la vida quotidiana. L’esperit de superació en aquests temps tant difícils i la innovació davant la passivitat i el pessimisme ens poden ajudar a veure el món d’una altra manera.

"No pretendamos que las cosas cambien si seguimos haciendo lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar "superado".

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos.

Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia.

Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla".

Albert Einstein (1879 - 1955)

Rebeca Newman

Amb aquestes imatges visionades a classe, vam parlar de:


-la base, unes mans entrellaçades i agafades unes amb altres amb força i convicció, (família+amistats+escola) donant el suport, pilar fonamental de la torre humana (l’individu, l’ infant) que s’acabarà formant; i a la cim de la qual arribarà amb gest triomfant una nena, una nena que vol ser "vista" i "mirada".

Una base fruit de la unió, la cooperació i la col.laboració de persones amb una mateixa fita comú, i tot i que la torre humana pugui trontollar i fins i tot desfer-se i esfondrar-se, aquella base inicial no ho fa, suportant la caiguda amb fermesa i encoratjant per no abandonar, quan el camí es torça i es torna en un trajecte dur, tosc i ple de corbes.

Maite Gener, 2n de GEDI-2012

LES PECES DEL MOTOR EMOCIONAL I CAPACITATS A DESENVOLUPAR

View more documents from edemocional.

ISMA VIDAL GORNÉS
LÍDIA MAESTRE VIDAL

Definició i límits del desenvolupament afectiu

Què és el desenvolupament afectiu?

Definició i límits del desenvolupament afectiu

Melisa Lozano Carretero
Nadia Sánchez Humbert
2n Grau Educació Infantil
Educació Socioemocional

En aquest article coneixerem el concepte de desenvolupament afectiu i els seus límits. Per analitzar de manera completa el concepte de desenvolupament afectiu, es dividirà en diverses parts.

EL DESENVOLUPAMENT

Primerament, ens centrarem en el concepte clau d’aquest article, el desenvolupament. És la seqüència de canvis en el comportament , pensament i sentiment a nivell psicològic i de formació humana, que tenen lloc durant tota la vida.

LÍMITS

Els límits que trobem a l’hora de conèixer el significat de desenvolupament són la quantitat de conceptes que van relacionats a ell, ja que la diferència entre ells té una gran importància a l’hora de comprendre el concepte que estem analitzant.

Aquests conceptes que trobem relacionats, són processos que es donaran de manera simultània en els infants i determinaran la seva evolució. Entre ells trobem el creixement, que són canvis físics que se succeeixen en la persona al llarg de la seva vida, fàcils de observar, mesurar i quantificar(altura, pes...); també destaquem la maduració que són canvis biològics que afecten a l’estructura i la funció de les cèl·lules adaptant-les perquè l’organisme humà pugui complir tot allò pel que ha estat dotat biològicament; seguidament ens trobem amb el concepte clau que seria el desenvolupament que s’identifica com els canvis psicològic i la formació progressiva de les funcions pròpiament humanes (llenguatge, memòria, atenció, etc.); i finalment tenim el concepte d’aprenentatge, que és el procés d’adquisició del coneixement d’alguna cosa per mitjà de l’estudi o de l’experiència i el que pot succeir és que un cop assimilat el nou coneixement, es produeixi un canvi en el comportament, la manera de pensar o actuar.

En segon lloc analitzarem la segona paraula que forma el concepte de desenvolupament afectiu, l’afectivitat.

L’afectivitat és un conjunt de fenòmens afectius; és a dir aquell procés pel que hi passa la persona per anar formant el seu món emocional.
Sorgeix del contacte amb el món exterior i està constituïda per la vivència i l’expressió  dels humans en relació a si mateix, a l’entorn físic i a l’entorn social. Cada persona ha estat rebuda al món amb una afectivitat diferent, per això l’afectivitat és la clau essencial que ens fa diferent als altres.

Hi ha diferents teories que analitzen aquest concepte, i podríem dir que la teoria psicoanalítica associa l’afectivitat amb la personalitat, en canvi d’altres consideren que no és així, que tan sols és un punt important per a la personalitat

En quan a la comprensió d’aquest concepte, també trobem dos límits que ens dificulten clarament la seva comprensió, i que per això seguidament intentarem esbrinar i reconèixer les seves diferències.

Aquests conceptes són les emocions i els sentiments, que són conceptes que van lligats però que són diferents. Podem dir que les emocions, són estats mentals que sorgeixen del sistema nerviós de manera espontània, provocant respostes fisiològiques a diferents estímuls de manera positiva o bé, negativa. Cal dir que un mateix estímul pot provocar respostes diferents en una mateixa persona; que la resposta i la intensitat és subjectiva i depèn tant dels aspectes innats com influïts per l’experiència i l’aprenentatge; i que la reacció es dona en un procés temporal momentani. Al principi l’estimulació arriba fins al màxim i poc a poc disminueix fins extingir-se. Durant els primers sis mesos de vida els infants manifesten sis emocions diferents, com són la ira, l’alegria, la tristesa, la por, l’aversió i la sorpresa; i a mesura que van passant els mesos manifesten altre tipus d’emocions com l’orgull, l’enveja, la culpabilitat, etc.

En canvi per altre lloc tenim els sentiments, que són estats interiors de les persones que experimenten una emoció. Hi són presents encara que no hi hagi un estímul pendent d’una resposta. No és possible controlar la reacció fisiològica, però es pot modificar el sentiment que ens evadeix, depenent el pensament associat a l’emoció viscuda.

En definitiva i com a resum d’aquests dos conceptes podem dir que les emocions i els sentiments es diferencien per la durada i la intensitat en la que es viu, és a dir, les emocions són més breus i més intenses que els sentiments que són més llargs i menys intensos.

FAMÍLIA I ESCOLA

Un altre punt a destacar són els dos factors que intervenen en el desenvolupament afectiu de l’infant, com són la família i l’escola.

La família té dues funcions fonamentals com són assegurar la supervivència de l’infant aportant-li tot allò que necessita i establir una relació afectiva que estimuli les seves potencialitats.

Al mateix temps, dins aquest factor, existeix un vincle molt important que és l’instint maternal el qual provoca el desig de protecció cap a l’infant per part de la mare i l’objectiu per seu el fill és que arribi a ser persona autònoma, capaç de decidir per ell mateix.

En canvi per altre lloc trobem el factor de l’escola on el més important és l’existència de l’afectivitat del mestre i dels companys, ja que, l’educador, en alguns casos passa més hores amb els infants que les pròpies famílies.

Acabam amb una aportació que va fer l’autora i educadora Mª Carmen Díez sobre aquests dos factors: La família és “la escuela del querer” i l’escola és “la escuela del saber”. Així doncs,l’afecte i l’aprenentatge van units amb la familia i l’escola,aconseguint fer de l’infant una persona madura i independent.

Des del principi...amb ulls de metge.

La meva part del tema va ser des del principi amb ulls de metge.
Vaig dividir el tema en quatre parts: Una introducció, una mica de teoria sobre el vincle afectiu amb algunes aportacions d'autors i metges,el buidatge de les entrevistes que havia realitzat a diferents especialistes(ginecòleg,comare i pediatre) i finalment unes breus conclusions per tancar el tema.

Vaig poder extreure que aquests professionals són molt importants en tot el procés d'embaràs, el part i les primeres edats dels infants.

Es viuen experiències molt boniques però, també s'ha de saber utilitzar estratègies per poder tractar amb les famílies, ja que totes són molt diferents.
Aquests professionals ajuden a la família, els hi proporcionen consells, informació... formen part de la família, sense que s'anadonin.

El ginecòleg i la comare, veuen molt fàcilment els vincles que van creant els pares amb la panxa de la dona; però sobretot, on més clar ho veuen és quan neix. A partir d'allà sorgeixen un munt d'emocions, de sentiments...que fan que el volguin crear el vincle afectiu el més prest posible amb l'infant.

El pediatre, apareix quan l'infant ja ha nascut però,ell és el que pot veure com canvia la família any per any, els hi dóna suport en temps d'angoixa(sobretot els primers dies i mesos)... És una figura, que quasi més que metge és una ajuda psicològica per a la família per deixar-los tranquils depenent de la situació que visquin amb l'infant.


D'acord amb tot això i més, podriem acabar diguent que la figura del metge, passa molt desepercebuda però, en la meva opinió, pot aportar i veure coses que la família no veu des de dins. Per tant, agraïr la professionalitat dels metges, i les ganes que hi posen per tractar amb cada familia i fer-la única i especial.




Melisa Lozano Carretero

Des del principi ... amb ulls de germà

El naixement d’un nou membre a la família marca un canvi dins el nucli familiar. Es tracta d’una nova persona a qui haurà de donar cabuda, estima, dedicació, ... Però, la majoria de vegades qui més senten el canvis que s’apropen són els germans, que sensibles a aquest fet poden passar per una sèrie d’estats ( frustració, por, regressió, protesta, gelosia, ... ) fins a acceptar la nova situació i gaudir de les coses positives que això durà.

Un dels estats més freqüents que pot sofrir el germà és la gelosia: pèrdua de poder, alteracions en el somni o la alimentació, agressivitat; són només alguns dels exemples que poden sorgir en l’arribada d’un nou germà. Tots aquests estats no han d’alarmar als pares ja que és normal que es trobin en aquesta situació. El que sí és molt important és que aprenguin a resoldre i abordar això per superar-ho de forma òptima. Al aconseguir superar l’etapa de la gelosia, el germà haurà progressat en la seva maduració aprenent nous valors i adaptant-se i respectant la nova situació, tenint una visió positiva d’aquesta.

En aquest comentari sobre la visió del germà no podem deixar de banda el vincle que uneix als germans bessons, tant i tant fort. Aquest vincle ja comença dins el ventre de la mare on els  bessons ja són conscients del que es troba al seu entorn. Dins el ventre de la mare es demostra que ja es produeix educació, per les reaccions que sorgeixen, les interaccions, etc.

Teories explicatives del desenvolupament afectiu

Aquí exposem el power point on es resumeixen les teories explicatives del desenvolupament afectiu de tres autors molt coneguts:

• Sigmund Freud
• Henri Wallon
• Jean Piaget

Teories

View more PowerPoint from edemocional


També adjuntem l'article que hem redactat en relació a les teories explicatives, dirigit al personal docent.

Article teories explicatives

View more documents from edemocional

Estela Coll Marquès
Maite Gener Bosch