Per Ana Orfila i Natàlia Vinent
El naixement d´un fill suposa una barreja de sentiments difícils de descriure sense caure en els tòpics.
Amb l´arribada d’un nou membre a la família, s´estableixen entre aquest i els progenitors una sèrie de vincles i relacions, que fins aquell moment possiblement ens resultaven desconegudes, però que esperaven a sortir, amagades en el subconscient. En el nostre article parlarem d´aquests vincles que s´estableixen entre d´altres, amb el passat i de quina manera poden arribar a afectar tant en la relació pare o mare- fill, com en el desenvolupament del bebè; i per fer-ho en parlarem des de tres aspectes que ens han semblat destacables perquè resumeixen el contingut del capítol: El bebè com a fantasma; la relació recorda formes passades de relació; el bebè representa una part de l´inconscient del progenitor.
El bebè com a fantasma.
Els fantasmes són fantasies que representen un familiar ja difunt i que s’interposen entre pares i fills, afectant la relació amb l´infant , de manera que els pares en moltes ocasions es comuniquen amb els fantasmes en vers dels seus fills. Selma Fraiberg els nomenava “visitants provinents del passat”· Els infants són molt sensibles a les senyals que els mostren els pares i mares, les interioritzen i materialitzen, per satisfer-los. Aquest fantasma és negatiu quan representa un familiar amb el qual hi ha un dolor o situació desagradable no superada.
Un exemple clar seria el cas d´una mare que no havia superat el procés de dol del seu germà mort a causa d’un càncer d’estómac mentre estava embarassada. Això provocà que la mare projectés en el seu infant aquest dolor ; ( Lebovici, 1983) “La carga emocional de las palabras de la madre son una señal para el bebè , que desencadena su llanto cuando ella està triste”; i cada vegada que l’infant gitava (de forma reiterada perquè la mare el sobrealimentava presa de l´ansietat) ,ella ho identificava amb el seu germà i pensava que el nen s’anava a morir també de càncer.
Si pel contrari el fantasma és positiu no comporta cap problema, ja que significa que es te un bon record de tots els familiars difunts i no hi ha dols a superar.
La relació recorda formes passades de relació.
Amb això volem dir que els pares reviuen escenes de la seva infància cercant relacions perdudes o que enyoren de la seva pròpia experiència.
Com per exemple un cas de certes baralles que es repetien durant l´hora del menjar, entre una nena i la seva mare. El problema sorgia perquè la mare forçava a menjar a la filla, a causa d’un problema que ella havia viscut de petita, també relacionat amb el menjar.
Aquest tipus de situacions sorgiren perquè l’adult no havia superat el “trauma” i ara quan la nena del passat s´ha transformat en mare al present, projecta amb el seu fill els problemes no resolts.
Altres cassos intenten fer tot el contrari al que van viure ells com a fills, amb lo qual el canvi és igual de radical i frustrant que la seva experiència, és allò de: “que el meu fill no passi pel que jo vaig passar”. Benjamin Spock parlava del desig dels pares de lliurar als seus fills de la disciplina estricta que els havia tocat patir a ells, entrant així en un “cicle de permissivitat”.
El bebè representa una part de l’inconscient del progenitor.
La literatura psicoanalítica es refereix a la projecció com al fet de donar significat; per tant quan projectem estem donant significat al que fan els altres, i això ens permet desenvolupar, per exemple, l´empatia. En un principi no tindria més importància, però quan les projeccions es converteixen en una patologia, s´ha de demanar ajut a un professional, per que se li atorguen al bebe característiques que no li són pròpies i afecten la relació.
Com a conclusió dir que les interaccions ajuden a establir i reforçar vincles, i és molt necessari adonar-sen quan les projeccions poden afectar negativament en les relacions amb l´infant. I si es dóna el cas s´ha de cercar l´ajut de professionals per tal de superar “obstacles” que posin en perill la relació amb l´infant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario