UN BEBÈ NO POT EXISTIR SOL SINÓ QUE ÉS ESSENCIALMENT PART D'UNA RELACIÓ

L’encantador diàleg de magarrufes i somriures que mantenen els bebès de tres o quatre mesos amb els seus pares és a la vegada el començament de quelcom nou i un succés que ja té la seva pròpia història.

En el moment del naixement, el complex programa sensorial i motor del recent nascut i les poderoses fantasies dels progenitors s’uneixen i cerquen un nou equilibri. Tant l’adult com el bebè aporten importants recursos a aquesta nova adaptació.

Els pares cerquen la individualitat del bebè i tracten d’acceptar-la encara que no coincideixi amb els seus somnis.

El bebè està equipat amb respostes per als estímuls provinents de l’exterior tant positius ( apropiats per al bebè ) com negatius ( inapropiats o excessius ). Aquestes respostes van modelant a la vegada les respostes de la persona que el cuida i així es va creant un sistema de retroalimentació mútua que és apropiat pel bebè.

D’aquesta manera, naturalesa i criança van quedant entrellaçats.

ESTUDIS SOBRE LA INTERACCIÓ PRIMERENCA ENTRE BEBÈ I PROGENITOR/A

La interacció que es dóna entre un nounat i el seus progenitors ha estat subjecte d’observació i estudi des de fa uns 70  anys.  

Inicialment van ser els estudis psicoanalítics els que van iniciar l’observació d’aquestes interaccions i ho van fer especialment des de la perspectiva de la dependència que presenta un bebè respecte del seu cuidador principal: la mare.

D’aquests estudis es va extreure ja la consideració del caràcter poderós que té el vincle entre mare i fill i de la greu patologia que la privació de cura d’una mare vers el seu fill pot provocar en ell.

Posteriorment als estudis psicoanalítics, les observacions etològiques van continuar amb l’estudi de la interacció entre mare i fill però ja van començar a posar més èmfasi en el procés d’interacció pròpiament i no només en la dependència que el bebè presenta. És a dir, es comença a reconèixer i donar importància al paper actiu que el bebè també té en la nova relació que es crea.

A partir dels estudis etològics comencem a identificar la capacitat del nounat per adaptar-se a la nova relació i a reconèixer les competències que ell també té per ser un participant actiu en la relació.

S’entén com un procés d’influència mútua en què el cuidador influeix en el bebè i va modelant la seva conducta, però a la vegada el cuidador també es influenciat i modelat  per la conducta bebè.

Es comprèn aquesta interacció com un procés continu de causa - efecte entre els interactuants i entre diferents aspectes de la seva conducta.

ETAPES DE LA INTERACCIÓ PRIMERENCA SEGONS ELS ESTUDIS ETOLÒGICS

Els estudis etològics aporten que hi ha quatre etapes principals en aquest procés interactiu durant els primers 4 mesos . Aquestes són anomenades:

ETAPA DE CONTROL  HOMEOSTÀTIC:

Immediatament després del naixement el nadó ha d’aconseguir un cert control d’ell mateix. La primera tasca del nadó és aconseguir un control sobre la seva capacitat d’excloure i de rebre estímuls, dels seus propis estats i sistemes fisiològics.  La mare, a la vegada es debat entre la pròpia sensació de separació, depressió i desorganització després de l’enorme esforç del part. Descobrir per tant, la incipient competència del nadó li deu produir tranquil·litat.

PROLONGAMENT DE L’ATENCIÓ :

A mesura que controlen els seus sistemes motor i autònom els nadons comencen a adaptar-se al “donar i rebre” rítmic d’una relació sincronitzada. Aquest procés té lloc durant el període comprès entre la primera i la vuitena setmana de vida.

Al final del segon mes, cada membre de la parella ( progenitor - bebè ) ja ha après els ingredients necessaris per a un procés interactiu mútuament gratificant i prolongat.

La mare comença a sincronitzar la seva pròpia conducta amb la del seu fill. Aprèn a respondre a qualsevol indici del bebè per lleu que sigui i a compassar la seva resposta. D’aquesta manera va guiant també la conducta del bebè.

POSTA A PROVA DELS LÍMITS:

Arriba el moment ja de posar a prova i a ampliar els límits. En el procés cada membre aprèn a conèixer-se a sí mateix i a conèixer les recompenses de la mútua relació. Se li permet al bebè a través dels jocs d’interacció explorar els seus controls interns i la seva capacitat d’ajustar-se a l’altra persona. A la vegada, la mare també està posant a prova la seva capacitat de ser una persona sustentadora i aprèn no només sobre les respostes del seu bebè sinó també sobre ella mateixa i les seves respostes, la seva impaciència, etc...

Aquest és el període que més tard les mares recorden com el  més alt del vincle, del sentiment d’amor vers el seu bebè.

Si la interacció no es torna gratificant durant el tercer o quart mes, si no té lloc aquesta posta a prova i aquest joc, l’adaptació entre progenitor i bebè pot córrer un seriós  perill. La sensació d’alegria en aquest joc és el millor signe d’una bona adaptació.

SORGIMENT DE L’AUTONOMIA:
Aquesta etapa té lloc al voltant dels quatre mesos o quatre mesos i mig de vida del bebè.

                               Fins a aquest moment, la mare ha estat aprenent a “controlar” al bebè i a provocar les seves respostes. Ha assajat diferents tècniques, probablement apreses en el seu propi passat i a través d’assajos i errors. Controlar les respostes del bebè dóna la sensació d’estar en estret contacte amb ell.

En aquesta quarta etapa de la interacció, amb l’aparició de l’autonomia,  la mare, de cop,  es torna incapaç de predir la conducta del bebè ja que aquest comença a ser capaç de dirigir la organització del joc amb tanta freqüència com ella.

Una mare que no pugui tolerar la independència passarà per alt o contrarestarà aquest salt en el desenvolupament del seu fill.

El bebè està fent un canvi maduratiu. La capacitat del seu cervell per emmagatzemar aprenentatges cognitius i afectius va creixent. Aquestes capacitats impulsen el bebè cap a un nivell d’ajust totalment nou, a la vegada més independent i adquisitiu, però també depenent de la ferma base subministrada pels seus pares. Encara que el progenitor pugui sentir-se rebutjat, també és possible que es senti més necessari  per a fomentar noves experiències i confirmar la competència del bebè reforçant-la amb el seu reconeixement i la seva complaença.

ASPECTES ESSENCIALS DE LA INTERACCIÓ PRIMERENCA

A mesura que es desenvolupa el diàleg prgenitor-bebè durant aquests primers quatre mesos, les diferències individuals entre una família i una altra es van fent cada vegada més evidents. Així i tot, és possible identificar vàries característiques presents en tota relació satisfactòria durant aquest període.

Sincronia, Simetria, Contingència, Arrossegament, Jocs i Autonomia

Aquestes sis característiques de la interacció progenitor-bebè fan possible el desenvolupament primerenc del vincle. Sense la sensació de predicibilitat que brinden les quatre primeres i la possibilitat de separació demostrada en el joc i l’autonomia, aquesta relació primerenca no pot desenvolupar-se.

A mesura que els bebès aconsegueixen un equilibri intern i després passen a experimentar expectatives i entusiasme dins una relació segura i predicible, comencen a descobrir les capacitats per l’emoció i la cognició de la qual estan dotats. Quan aprenen a instigar

i després a respondre als adults que els envolten, experimenten les gratificacions de la comunicació. Comencen a reconèixer emocions a dins d’ells mateixos, així com les d’altres. Al captar i respondre a l’adult, i ampliar les respostes d’aquest, els bebès aprenen com controlar l’ambient emocional. Per tant es tornen capaços de reforçar els dos tipus d’incentius que mencionem: des de dins i des de fora.

Els bebès comencen a interioritzar els controls necessaris per a experimentar emoció, però també aprenen què es requereix per a produir respostes emocionalment en els altres.

Cap a finals del quart mes els bebès poden “connectar” i “desconnectar” amb qui els envolta amb sorprenent eficàcia.

Article el·laborat a partir de la lectura de la Part III “Observacions de la Interacció Primerenca” del llibre La relación más temprana de T. Berry Brazelton i Bertrand G. Gramer. Ed. Paidós.  Edició 1993.

Adelina Moscardó.

2on Curs GEDI Menorca.

Març 2011.